dilluns, 17 de juny del 2013


LA TRAMPA FEDERALISTA

     Aquest article pot ser la segona part de l’anterior, on presentava el federalisme espanyol de vol gallinaire de Pere Navarro. En aquest cas, pretenc analitzar el fet que el discurs del líder del PSC és l’avançada del que arribarà més endavant, avalat per amplis sectors de la política, els mitjans de comunicació i el món intel·lectual espanyol, la idea d’una possible Espanya Federal com a intent desesperat d’evitar la nostra independència.
     Arribat aquest moment, hi ha el risc que alguns catalans de bona fe o amb poca visió de futur, poc coneixement de la Història,  amb la síndrome d’Estocolm i una bona dosi de por, o bé amb poques ganes de sorolls i enrenous es deixin seduir per aquesta cantarella, i nosaltres, els independentistes radicals (els que ataquem el problema d’arrel, que això és el que vol dir radical) haurem d’invertir esforços, per cansat que sigui, a fer-los caure la bena dels ulls i el lliri de la mà.
     Espanya es nega a negociar amb Catalunya la marxa del procés emancipador. La periodista Pilar Rahola recordava aquest matí a RAC1 que un periodista del diari ABC li va dir que era absurd negociar amb els catalans quan ens podien vèncer sense fer-ho. No tots els espanyols són així, però sí que aquesta és la tendència i la postura dels que manen. Però aquests seran els que correran a negociar amb plantejaments federalistes i de concerts econòmics quan estiguem culminant el procés. La resposta de Catalunya ha de ser un NO rotund.

divendres, 14 de juny del 2013


PERE NAVARRO, FEDERALISTA ESPANYOL

     Si en algun moment hi va haver des de Catalunya un projecte federalista seriós per Espanya no hi ha dubte que fou esborrat del mapa per tres tsunamis: la trista singladura del procés de reforma estatutària, la sentència del TC de 2010 i, el més important, la manifestació del passat Onze de Setembre, on el crit unànim era “INDEPENDÈNCIA” i no pas “Estat Federal”.
     Tot i això, hi ha gent entestada a estavellar-se contra els murs, potser perquè no hi veuen més enlla dels seus nassos o perquè els agrada imposar el seu criteri minoritari a les majories. El federalisme espanyol és inviable perquè la nació majoritària de les que componen l’actual estat, i la seva matriu, Castella, no ho duu als gens. La Història ens ho demostra. Tots els territoris conquerits per les forces castellanes a l’Edat Mitjana i Moderna eren annexionats a Castella i gestionats com possessions castellanes. Les propostes federalistes serioses només han sorgit, per contra, de territoris que tenen passat federal o confederal com és el cas de Catalunya.
     Federalsime ve de la veu llatijna “foedus”, que vol dir pacte. Castella no pacta, ni en sap ni ho vol. Castella/Espanya imposa i els altres accepten o marxen com han fet tantes nacions de l’Amèrica Llatina o Filipines. No debades, Espanya és l’estat que més secessions ha patit al llarg de la Història. Ha estat precisament per aquest caràcter del “todo o nada”, que ha tendit més al segon concepte que no pas al primer.

dilluns, 3 de juny del 2013

QÜESTIONS DE MIDA

     Podem considerar que estem d’enhorabona, ja que fins i tot el president del govern espanyol comença a besllumar la Catalunya independent que s’acosta, quan adverteix que els països petits no tenen presència al món i que ens hem de mantenir units dins d’Espanya per continuar sent grans, respectats i escoltats; pots comptar...
     Últimament es deixa sentir sovint aquest argument del ram de la por, l’absurda associació de país petit amb país pobre. Només cal pensar durant cinc segons i ens ve al cap un reguitzell de països de dimensió geogràfica o poblacionals semblant a la de Catalunya, que viuen molt més bé que aquelles escorrialles d’antics imperis devinguts a menys que es resisteixen a fer el favor a la Humanitat de desmantellar-se del tot per poder refundar unes realitats cohesionades, noves i en consonància amb el segle XXI. Aquestes restes d’imperis, com sovint recorda en  Santiago Espot, són massa grans per atacar els petits problemes i massa petits per afrontar-ne els globals.. Són administracions completament allunyades de la societat que governen. Es mostren despòtics, viciats i ancorats en principis fonamentals totalment superats pel temps. I el més greu de tot, són carrerons sense sortida perquè no cohesionen la seva població per tirar endavant seguint un projecte comú. Evidentment, és el cas d’Espanya.
     El senyor Mariano Rajoy no deu haver sentit mai parlar de Suïssa, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia, Noruega... Qualsevol d’aquests és comparable a Catalunya en població o grandària, o totes dues coses alhora, i crec que tots els catalans i també els espanyols acolliríem amb els braços oberts el nivell de benestar d’aquests països, la seva taxa d’atur, les prestacions socials... I d’añtres, que també serien comparables, amb l’afegit que a més han assolit la independència més recentment, com les Repúbliques Bàltiques, Txèquia o Croàcia, no arriben al nivell dels anteriors, però pugen com l’escuma, mantenen una societat cohesionada, i es troben en un índex de satisfacció infinitament superior a l’enregistrat quan eren països dependents i controlats per altres potències. La prova és que cap d’ellls vol tornar-ho a ser ni sent enyorança, de la mateixa manera que cap d’ells ha aixecatr un mur a les seves fronteres i continuen mantenint relacions de tota mena amb els estats veïns, que els tracten d’igual a igual.