L’EXÈRCIT COM A OPROBI
Es diu que sempre parla qui més
hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han
coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un
organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a
data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va
ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel
Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver,
tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic
llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.
Arran de tot això, m’he proposat fer
una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat
a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces
armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas
d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la
remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb
respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou
precisament un dels principals frustradors de l’intent.
Per dur a terme aquesta anàlisi, vull
estructurar l’article en tres parts:
1.
Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit
en conflictes interns i externs.
2.
Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán
Castro
3.
Annex de “perles verbals”
que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.