dimarts, 19 de novembre del 2013


TORNA LA PLAGA

     Ciutadans de Catalunya: Ja el tornem a tenir aquí. L’heroi del Perejil, el gos llepaculs de l’amo Bush junior, el toro de Pucela, el Tirano Banderas de Plaza Colón, el de les “xapes”, la llumenera de la Universitat de Georgetown, el “castellano viejo” de Larra, el cervell preclar de la FAES, el plantador de la llavor de la tremenda crisi actual, el paladí de la “Castella miserable” de Machado, el marit de l’alcaldessa del Madrid olimpic, el de la dreta de la foto de les Açores, aquell que parlava català a la intimitat (quin fàstic veure la nostrra llengua destrossada per la seva boca); el baluard d¡un règim salvatge que agonitzava tot just fa 38 anys al llit, però que no va arribar a morir del tot i es va deixar domesticar a canvi de continuar remenant les cireres; aquell que per referir-se a ETA parlava de “Frente de Liberación del Puebo Vasco, el “charlotín sacaloquepuedas”, com el va batejar santament l’immens Pepe Rubianes... Tot aquest reguitzell de títols i molts més per tal de definir el salvapàtries Aznar, de nissaga autoritària i de tarannà prepotent a balquena.

dilluns, 9 de setembre del 2013

MADRID, 2020: DECADÈNCIA I RIDÍCUL
VIA CATALANA: IL·LUSIÓ I FUTUR


En l’espai de quatre dies escassos, l’estat espanyol viurà les dues  cares de la mateixa moneda, que denoten la seva decadència: el fracàs estrepitós de Madrid 2020 i la Via Catalana.
     Dissabte passat, el COI (Comitè Olímpic Internacional) va eliminar la candidatura madrilenya a les Olimpíades de 2020 a les primeres de canvi. Fins i tot, va quedar per sota d’Istambul, amb els problemes d’ordre públic que pateix la ciutat turca. El ridícul va ser flagrant, no per no haver guanyat, sinó perquè a més de no saber-ho fer, tampoc han sabut perdre, atès el reguitzell d’escarafalls, desqualificacions i calúmnies abocades contra els membres del COI.
     Segons la majoria de les veus qosenses, el Comitè té mania a Espanya, com si això fos una escola d’infants. A més acusa de pressions i suborns. Si això fos així, Espanya tampoc té dret a escandalitzar-se, perquè és el que l’estat espanyol acostuma a fer assíduament en tots els àmbits. Posaré un exemple, precisament del terreny esportiu, que ens afecta als catalans. Fa deu anys, la Federació Catalana de Patinatge, cofundadora de la Federació Internacional (FIRS), havia fet discretament tots els passos per ser acceptada com a membre de ple dret en aquest organisme. Quan semblava que tot estava lligat, en una assemblea celebrada a Fresno (Califòrnia), que fou concebuda com un pur tràmit formal per ratificar-ne l’adhesió, la Federació Espanyola va remoure cel i terra fent valdre la seva maquinària de pressió per evitar que Catalunya fos admesa, i ho va aconseguir. Per tant, com ells diuen “donde las dan las toman”. El temps posa tothom a lloc. Per aquest tipus de coses és ben normal que molts catalans sentissin un bon regust de boca dissabrte al vespre.
     Si som objectius, hem de reconèixer a Madrid virtuts en la seva candidatura. Mèrits que l’haurien fet arribar fàcilment a la ronda final de votacions. Però en cap cas era la favorita. Ràpidament enumero raons que devien fer dacantar el COI cap a on ho va fer.

divendres, 6 de setembre del 2013



EL CONTE DEL PORT I EL MINISTERI

     Darrerament, la ministra de Foment de l’estat espanyol té molta tirada a passejar per Catalunya. Ha i naugurat trams minúsculs d’autovia que s’han construït a raó d’un quilòmetre anual i aquesta setmana ha aprovat la posada en marxa de les obres per construir els accessos de la nova terminal del Port de Barcelona, la de la banda del Prat. Pel que sembla, Ana Pastor és una persona que cau bé al Govern de la Generalitat, concretament al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila. Diuen que és una persona oberta al diàñeg i molt més eficient que d’altres, com aquella famosa Magdalena Álvarez, membre del govern “amic” de Catalunya, com si això fos un mèrit, ja que ser més eficient que aquell zero a l’esquerra es fa sense voler.
     De tota manera, cal analitzar d’on prové l’execució de les obres, perquè la història ve de lluny.

dijous, 4 de juliol del 2013

BENVINGUDA CROÀCIA


BENVINGUDA CROÀCIA

     Des de dilluns passat, tenim un nou company de viatge a la Unió Europea: la República de Croàcia, amb una superfície de 56.694 km2 i una població d’uns 4.300.000 habitants. Un país que va assolir la independència fa tan sols 22 anys, que salvant les distàncies, demostra que precisament la independència és el camí que han de seguir totes aquelles nacions que vulguin ser alguna cosa al món i gaudir de reconeixement.
     És cert que Croàcia pateix una crisi tan cruenta com la nostra, i també una corrupció tristament típica dels països mediterranis, però té eines per sortir-se’n, gestiona la totalitat dels recuross que genera, negocia de tu a tu amb altres estats i en cap cas ha viscut cap temptativa de tornar a dependre de Sèrbia. Cal tenir en compte que, com que Iugoslàvia era una dictadura, la independència li va costar una guerra cruenta als croates, però tot i això, els que hem visitat el país en els darrers anys, hem conegut una genrt oberta i optimista amb ganes de tirar endavant. I per cert, almenys els corruptes van a la presó, encara que hagin estat caps de govern.
     Automàticament, la seva llengua, el serbocroat, que compta amb una mica menys de la meitat de parlants que el català, ha estat admesa com a oficial a la UE, i les seves infraestructures, de més o menys qualitat, connecten directament amb tota la Unió. Entren com a receptors de fons europeus perquè se’l considera un país pobre, tot i ser molt més benestant que quan bona part dels seus recursos se n’anava a Belgrad i no en retornava (a què els recorda això?), en tant que, juntament amb Eslovènia, era la nació més pròspera de l’antiga Iugoslàvia.

dimarts, 2 de juliol del 2013

UNITS PER LA LLIBERTAT


UNITS PER LA LLIBERTAT

     Només els projectes presentats en clau positiva, d’afirmació i en favor d’un propòsit tenen possibilitats de guanyar, perquè els éssers humans, per naturalesa, tendeixen cap al progrés. Mai un projecte exitós s’ha fonamentat en la por, la negació i l’odi, perquè en comptes de moure, aquests conceptes paral·litzen i no encoratgen a ningú. De vegades, com a molt, poden anar tirant durant un temps, però a la llarga cauen pel seu propi pes i per un avançat estat de descomposició.
     El dissabte 28 de juny, Catalunya ha tornat a llançar al món el seu missatge en favor de la llibertat, i ho ha fet en un to festiu, alegre i pacífic mitjançant l’element que ens dóna sentit com a col·lectiu, la CULTURA, que enfonsa les seves arrels al passat, però alhora ens fa ser una anció moderna i digna d’admiració.
     En aquests moments d’esquizofrènia econòmica moltes nacions han fet viratges cap a l’extrema dreta, viuen veritables batalles campals pels carrers de les seves ciutats i contenen societats dividides i irreconciliables. Els seus governs no hi donen cap resposta, només pals de cec. En canvi, Catalunya cada dia veu més clar on és la via de sortida del gruix de la crisi: la llibertat. Hi ha quelcom més valuós?
     El Camp Nou, escenari de moments estelars de la nostra història recent, va viure una nit de dissabte pletòrica. Més de 90.000 catalans s’hi van aplegar per reclamar quelcom tan bàsic com la llibertat per decidir el nostre futur. En certa manera, podríem pensar que és trist, molt trist, que al segle XXI haguem de reclamar un dret tan elemental, però tenint en compte que qui tenim davant és la immutable Espanya, amb un concepte de democràcia en lletra minúiscula i d’estar per casa, cuinat al tardofranquisme, és el que ens toca fer.

dilluns, 17 de juny del 2013


LA TRAMPA FEDERALISTA

     Aquest article pot ser la segona part de l’anterior, on presentava el federalisme espanyol de vol gallinaire de Pere Navarro. En aquest cas, pretenc analitzar el fet que el discurs del líder del PSC és l’avançada del que arribarà més endavant, avalat per amplis sectors de la política, els mitjans de comunicació i el món intel·lectual espanyol, la idea d’una possible Espanya Federal com a intent desesperat d’evitar la nostra independència.
     Arribat aquest moment, hi ha el risc que alguns catalans de bona fe o amb poca visió de futur, poc coneixement de la Història,  amb la síndrome d’Estocolm i una bona dosi de por, o bé amb poques ganes de sorolls i enrenous es deixin seduir per aquesta cantarella, i nosaltres, els independentistes radicals (els que ataquem el problema d’arrel, que això és el que vol dir radical) haurem d’invertir esforços, per cansat que sigui, a fer-los caure la bena dels ulls i el lliri de la mà.
     Espanya es nega a negociar amb Catalunya la marxa del procés emancipador. La periodista Pilar Rahola recordava aquest matí a RAC1 que un periodista del diari ABC li va dir que era absurd negociar amb els catalans quan ens podien vèncer sense fer-ho. No tots els espanyols són així, però sí que aquesta és la tendència i la postura dels que manen. Però aquests seran els que correran a negociar amb plantejaments federalistes i de concerts econòmics quan estiguem culminant el procés. La resposta de Catalunya ha de ser un NO rotund.

divendres, 14 de juny del 2013


PERE NAVARRO, FEDERALISTA ESPANYOL

     Si en algun moment hi va haver des de Catalunya un projecte federalista seriós per Espanya no hi ha dubte que fou esborrat del mapa per tres tsunamis: la trista singladura del procés de reforma estatutària, la sentència del TC de 2010 i, el més important, la manifestació del passat Onze de Setembre, on el crit unànim era “INDEPENDÈNCIA” i no pas “Estat Federal”.
     Tot i això, hi ha gent entestada a estavellar-se contra els murs, potser perquè no hi veuen més enlla dels seus nassos o perquè els agrada imposar el seu criteri minoritari a les majories. El federalisme espanyol és inviable perquè la nació majoritària de les que componen l’actual estat, i la seva matriu, Castella, no ho duu als gens. La Història ens ho demostra. Tots els territoris conquerits per les forces castellanes a l’Edat Mitjana i Moderna eren annexionats a Castella i gestionats com possessions castellanes. Les propostes federalistes serioses només han sorgit, per contra, de territoris que tenen passat federal o confederal com és el cas de Catalunya.
     Federalsime ve de la veu llatijna “foedus”, que vol dir pacte. Castella no pacta, ni en sap ni ho vol. Castella/Espanya imposa i els altres accepten o marxen com han fet tantes nacions de l’Amèrica Llatina o Filipines. No debades, Espanya és l’estat que més secessions ha patit al llarg de la Història. Ha estat precisament per aquest caràcter del “todo o nada”, que ha tendit més al segon concepte que no pas al primer.

dilluns, 3 de juny del 2013

QÜESTIONS DE MIDA

     Podem considerar que estem d’enhorabona, ja que fins i tot el president del govern espanyol comença a besllumar la Catalunya independent que s’acosta, quan adverteix que els països petits no tenen presència al món i que ens hem de mantenir units dins d’Espanya per continuar sent grans, respectats i escoltats; pots comptar...
     Últimament es deixa sentir sovint aquest argument del ram de la por, l’absurda associació de país petit amb país pobre. Només cal pensar durant cinc segons i ens ve al cap un reguitzell de països de dimensió geogràfica o poblacionals semblant a la de Catalunya, que viuen molt més bé que aquelles escorrialles d’antics imperis devinguts a menys que es resisteixen a fer el favor a la Humanitat de desmantellar-se del tot per poder refundar unes realitats cohesionades, noves i en consonància amb el segle XXI. Aquestes restes d’imperis, com sovint recorda en  Santiago Espot, són massa grans per atacar els petits problemes i massa petits per afrontar-ne els globals.. Són administracions completament allunyades de la societat que governen. Es mostren despòtics, viciats i ancorats en principis fonamentals totalment superats pel temps. I el més greu de tot, són carrerons sense sortida perquè no cohesionen la seva població per tirar endavant seguint un projecte comú. Evidentment, és el cas d’Espanya.
     El senyor Mariano Rajoy no deu haver sentit mai parlar de Suïssa, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia, Noruega... Qualsevol d’aquests és comparable a Catalunya en població o grandària, o totes dues coses alhora, i crec que tots els catalans i també els espanyols acolliríem amb els braços oberts el nivell de benestar d’aquests països, la seva taxa d’atur, les prestacions socials... I d’añtres, que també serien comparables, amb l’afegit que a més han assolit la independència més recentment, com les Repúbliques Bàltiques, Txèquia o Croàcia, no arriben al nivell dels anteriors, però pugen com l’escuma, mantenen una societat cohesionada, i es troben en un índex de satisfacció infinitament superior a l’enregistrat quan eren països dependents i controlats per altres potències. La prova és que cap d’ellls vol tornar-ho a ser ni sent enyorança, de la mateixa manera que cap d’ells ha aixecatr un mur a les seves fronteres i continuen mantenint relacions de tota mena amb els estats veïns, que els tracten d’igual a igual.

dilluns, 6 de maig del 2013



LA LAPAO O LA SUBNORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

     Fa un fàstic repulsiu comprovar fins on arriba l’odi del PP envers Catalunya i els seus símbols, en especial la llengua, el signe més distintiu. Ara, a la nova llei de llengües de l’Aragó deixen de reconèixer el català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent i s’inventen una denominació ridícula i patètica: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental), unes sigles sospitosament semblants a les d’altres lleis humiliants i nefastes per la nostra nació, com LOAPA o LOFCA. Es tracta d’un gir quilomètric ple de revolts i esvorancs per evitar una paraula que els causa taquicàrdies: “català”.
     Però no ens hem d’enganyar i assenyalar el PP com a únic causant d’aquest insult als catalans, als mateixos aragonesos i a la dignitat i al senderi de tothom qui en tingui un bri. Bona part de la culpa és del partit que ha governat aquella comunitat autònoma durant la major part dels darrers 30 anys, el PSOE aragonès, que, a més, ha estat comandat per un franjolí, Marcel·lí Iglesias. Són culpables d’haver deixat que aquest problema s’enquistés durant dècades i finalment, de tancar-lo en fals, a mitges i a corre-cuita. Si en comptes d’això l’haguessin abordat d’entrada, mitjançant un procés de normalització lingüística, ara no estaríem davant d’una situació ridícula i forassenyada que es pot definir com a subnormalització lingüística com la que ara s’esdevé. Per tant, la culpa és compartida pels dos grans d’Espanya, PP i PSOE, acompanyats per les comparses del PAR i el PCUA, allò que en altres temps que sembla que ara tornen en deien “regiionalismo bien entendido”.

divendres, 19 d’abril del 2013


ESPANYA BLINDA LA TORTURA ANIMAL I FAMILIAR

     Pensa malament i l’encertaràs, segons diuen, i vam ser molts els que vam mostrar un altíssim grau d’escepticisme quan el passat 12 de febrer el PP va admetre a tràmit la ILP en favor de la dació en concepte de pagament hipotecari i l’aturada dels desnonaments. El temps ens ha donat la raó. Tot ha estat una maniobra maquiavèl·licx del PP per fer i desfer aprofitant-se de la bona fe de les persones que van signar en favor d’una ILP finalment esbiaixada i desvirtuada..  Així doncs, l’estat espanyol s’ha tornar a mostrat al món tal com és: una estructura anacrònica, tronada, caducada i rància, incapaç i inepta per avançar cap a la modernitat i solucionar els problemes de la gent.
     La ILP en favor de la dació en concepte de pagament hipotecari, havia aplegat 1.400.000 signatures i ara els seus impulsors diuen que no hi ha cap semblança entre el que sol·licitaven i el que s’acabarà aprovant a la cambra baixa de les Corts, grapejada per la majoria absolutament dèspota del PP, en un gest rotund i abominable de menyspreu cap a totes les persones que han perdut casa seva o estan a punt de trobar-s’hi.
     En contraposició, el mateix 12 de febrer, un altre col·lectiu va elevar al Congrés dels Diputats una altra ILP, recolzada per menys de la meitat de signatures que l’anterior, i amb un clar i diàfan objectiu d’atacar per enèsim cop el Parlament de Catalunya. Fou admesa i aprovada sense tocar una sola coma. Es tracta de la proclamació de les curses/matances de braus com a Bé d’Interès Cultural d’Espanya. O en altres paraules, el blindatge de la tortura més monstruosa i salvatge i l’intent de forçar que Catalunya passi per l’adreçador i torni a ser escenari d’aquests espectacles macabres.

dilluns, 8 d’abril del 2013


MANIFESST EN FAVOR DE LA CULTURA CATALANA

     Ahir, diumenge 7 d’abril, es va celebrar al badaloní barri de Llefià la Festa de la Cultura Catalana, organitzada conjuntament per Òmnium Cultural de Badalona-Barcelonès Nord i l’Ateneu Cultural de Llefià, entitat membre de la Comissió de Cultura de Llefià. La festa va consistir en una sèrie d’activitats i jocs d’animació infantil, esmorzar gratuït per tothom, a base de coca amb xocolata i, finalment, una ballada de sardanes. Abans de començar l’esmentada ballada, el president de l’Ateneu Cultural de Llefià, el sr. Dídac Rubio, va adreçar unes paraules al públic assistent per agrair la seva assistència i va pronunciar un manifest de defensa de la cultura catalana, que va finalitzar amb el cant d’Els Segadors i un fort crit de “Visca Catalunya Lliure”. A continuació reproduïm el text de l’esmentat manifest:

CULTURA, CULTURA I CULTURA

     Vull adreçar-vos un breu missatge que podria resumir-se en tres paraules que en realitat n’és una de sola, però escrita amb lletres ben grosses: CULTURA, CULTURA i CULTURA.
     Perquè la cultura és allò que ens fa humans, en tant que és l’element que ens diferencia dels animals i el que ens fa possible evolucionar gràcies a la transmissió generacional mitjançant el llenguatge.
     A la vida, tots els aspectes estan impregnats de cultura: les arts, la gastronomia, el treball i els oficis, el món urbà, el món rural, les tradicions... Cada col·lectiu, país o nació en té una de pròpia. Totes les cultures són, generalment, interessants, riques i dignes i en el món globalitzat on vivim hem d’estar oberts a conèixer aspectes d’altres col·lectivitats i hem de mostrar-nos receptius als intercanvis culturals, perquè ens ajuden a tenir una visió més àmplia del món i a obrir la ment. Però per damunt de tot, no hem de perdre de vista que nosaltres som CATALANS, i la cultura que hem de protegir, estimar i fomentar és la nostra pròpia i nacional. Totes les societats, fins a la més oberta, prioritzen la seva cultura, i Catalunya no ha de ser l’excepció, com de vegades ho sembla, almenys a certes zones del nostre territori. Hem de posar la cultura catalana per davant de les altres i dotar-la del prestigi que es mereix, no perquè sigui superior a la resta, sinó simplement perquè és la de casa nostra.

divendres, 5 d’abril del 2013



NACIONS I REGIONS, OUS I CASTANYES

     Espanya ens continua posant les coses molt fàcils pel que fa a sembrar, regar, adobar i enfortir els arguments en favor de la independència de Catalunya. Els barons del PP de Madrid i Extremadura, com també ho han fet abans els del PSOE d’altres zones, declaren que no permetran cap tracte bilateral entre l’estat espanyol i la Generalitat de cara a un millor finançament, perquè Catalunya és igual a la resta de comunitats autònomes i no pot obtenir privilegis.
     El diàleg amb l’estat és un pas avorrit i feixuc, però segons els experts s’ha de fer forçosament encara que no doni cap fruit, precisament per fer palès a escala internacional que amb Espanya no hi ha res a fer i aconseguir el suport necessari per a poder realitzar el referèndum d’autodeterminació i reconèixer el naixent estat català. Per tant, les engrunes derivades d’un virtual i mediocre pacte, que alguns qualificaran de privilegis i correran a copiar-ne la sol·licitud en virtut de l’insípid “cafè per a tothom”, no són res a tenir en compte. Però sí que vull analitzar la comparació fal·laç que es fa entre comunitats autònomes sota el signe de la igualtat, i dic fal·laç perquè mai a la vida es poden comparar dues realitats diferents que s’assemblen com un ou i una castanya. És una lliçó de primària que el senyor Monago, en la línia intel·lectual de molts polítics espanyols i també catalans, encara no ha après.

dilluns, 18 de març del 2013



LA VOLTETA A CATALUNYA

     Tothom sap que l’esport és un element cabdal per la projecció internacional de les nacions i per a què aquestes gaudeixin de societats sanes i amb esperit positiu, competitiu i ambiciós. Sovint, fins i tot, s’utilitza com a vàlvula d’escapament de molts problemes, per forjar i enfortir identitats... Catalunya sempre ha apostat fort per aquest camp, per això les nostres federacions són més antigues que les de molts estats, algunes són membres fundadores de federacions internacionals, com la FIRS, alguns esports són gairebé exclusius de Catalunya, com l’hoquei, i tenim equips, com el Barça, que són veritables ambaixadors catalans i que gaudeixen d’un prestigi i una autoritat que recorre el món de banda a banda.
     Fins no fa gaires anys, la Volta Ciclista a Catalunya també era una de les competicions ciclistes més prestigioses del món, just per darrere de les tres principals. De fet, com que se celebrava a mitjans de juny, era la prèvia del Tour de França, i per això era vista com un entrenament i una posada a punt pels millors ciclistes del món, perquè el relleu català és dels més muntanyosos d’Europa amb desnivells de tota mena i ports de totes les categories. A banda d’això, hi havia una altra prova de segon rengle, però que també tenia la seva raó de ser i una tradició de més de quaranta anys, que era la Setmana Catalana de Ciclisme,allà pels vols d’abril.
     I seria interessant saber a quina ment preclara se li va acudir desgavellar-ho tot i reduir a la mínima expressió el panorama ciclisrta català.

dilluns, 11 de març del 2013



IRRESPONSABILITAT, MALBARATAMENT I MENYSPREU

     Aquestes tres paraules del títol són les que destil·la el PP envers Catalunya i les seves institucions. Ara li ha tocat el rebre al cos de seguretat nacional, els Mossos d’Esquadra, la policia més antiga del món.
     Després d’haver assistit al bandejament dels Mossos a càrrec del CNI per l’assumpte de les escoltes de Método 3, ara els ha caigut una nova sacsejada que no hauria de quedar impune pel que arrossega i podria haver provocat. La líder del PP a la colònia, en plena època de retallades, sense encomanarse a Déu ni sa mare, s’ha permès el luxe de doblar la seva escorta policial. No confia en els Mossos d’Esquadra, però com que dir-ho públicament seria políticament incorrecte pel menyspreu que suposa cap a una de les institucions fonamentals del Principat, ha tirat pel dret i ha obtingut una altra escorta sense relegar la prèvia. I a nosaltres ens toca sufragar el caprici i els covards recels de la mateixa senyora que demana austeritat i retallades per fer desaparèixer l’estat del benestar i que el seu fill, si fa carrera, no hagi de competir per un lloc de feina amb fills de famílies obreres. Si no confia en els Mossos el que havia de fer era prescindir-ne i contractar uns detectius o guardaespatlles pagats, evidentment, de la seva butxaca. Això que ha fet és corrupció.
     No entenc per què aquesta gent que es passa el dia renegant de tot allò que és Catalunya es presenten a eleccions catalanes. Bé sí que ho entenc. Els escons de l'ensopit Parlament més antic d’Europa són menjadores i trampolins per accedir a Corts espanyoles, el veritable focus de poder, la Terra Promesa dels provincians. Però jo els planyo, en el fons. Deu ser insofrible viure en un lloc que et desperta tanta animadversió i menyspreu. Per força han d’estar amargats, i de fet amb la cara paguen, ja que la nostra nació és el que és i mai no la canviaran, perquè són minoria i cada cop més marginals. Què faran quan Catalunya s’independitzi? Suposo que faran punyetes.
        D’altra banda, el que ha fet Sánchez-Camacho és irresponsable i perillós, per ella i per als policies. El 2002, a Euskadi es va produir una situació com aquesta i va costar la vida a un escorta. Per tant, una conducta tan temerària i un comportament tan mesquí només mereixen la dimissió o l’expulsió immediata, acompanyada d’una doble denúncia formal, per malbaratament de fons públics i per la irresponsabilitat de posar en perill la vida de persones, i també la denúncia pública de la societat catalana per la manca de respecte, l’atac i la deslleialtat tan flagrants d’un personatge tan miserable cap a un dels pilars del nostre país.

divendres, 22 de febrer del 2013



CATALONIA IS NOT SCOTLAND

     És nornal que existeixi un corrent de solidaritat entre països que parteixen d’una situació semblant o que lluiten per objectius comuns, però això no ha de fer perdre la perspectiva i sempre cal recordar que cada casa és un món i cada terra fa la seva guerra.
     Durant dècades semblava que ens emmirallàvem amb Euskadi, fins a límits ridículs, si se’m permet dir, sobretot perquè al capdavall s’ha demostrat que anem molt per davant d¡aquell país en el procés independentista, però part de la nostra societat i dels nostres polítics, amb bona fe, s’entestaven a posar-lo com a exemple i a fer front comú amb el poble basc al Cpmgrés de Diputats espanyol, un front que els bascos, d’altra banda, mai s’han pres seriosament més enllà de gestos folklòrics i de cara a la galeria.
     Un cop superada la famosa “basquitis”, alguns catalans han caigut en una nova patologia, en intentar prendre com a exemple Escòcia, com si els nostres destins hi estiguessin lligats. Compte, que això és innecessari i pot ser perillós, perquè esbiaixa totalment l’enfrontament del problema. Davant d’això, fem servir l’esperit crític.

     Analitzem la situació de Catalunya davant d’Espanya i Escòcia davant del Regne Unit i veurem que ambdós casos s’assemblen com un ou a una castanya.