dimarts, 13 de novembre del 2012


HIPERNACIONALISME I PATRIOTISME

     Aquest cap de setmana ha començat la campanya electoral de les eleccions més decisives de la nostra història. Tots aquells que estan en contra del nostre alliberament nacional no es dediquen a argumentar sòlidament, sinó que l’únic que fan és atiar el fantasma de la por, l’amenaça i la desqualificació. Tot això contra el dret a decidir, és a dir, contra la democràcia. És respectable que eestiguin en contra de la nostra independència, i és cert que en virtut de la llibertat d’expressió, poden dir el que els passi pel cap, però certes declaracions sobrepassen la frontera de la immoralitat i el desvergonyiment.
     Dues perles s’han deixat anar aquest cap de setmana, una provinent de la dreta i l’altra de l’ “esquerra” espanyoles. La primera l’ha protagonitzat una de les senyores més riques del món, la Duquessa d’Alba, que ha afirmat que el que està passant a Catalunya és molt poc patriòtic; l’altra prové de la bilis del socialista franjolí, que fou president d’Aragó, Marcel·lí (o Marcelino) Iglesias, que ha gosat comparar el nacionalisme català amb el nazisme, advertint que l’hipernacionalisme ha causat 100 milions de morts.

dijous, 8 de novembre del 2012


UNA NACIÓ, UNA LLENGUA OFICIAL

     Em disposo a donar la meva opinió sobre la llengua catalana en una Catalunya independent. Sóc conscient que és un tema que aixeca passions, per tant, s’ha de tractar amb tacte per no ferir sensibilitats.
     Jo em posiciono en favor que el català sigui l’única llengua oficial, però això no vol dir que altres col·lectius, especialment el castellanoparlant, s’hagin de sentir marginats o menyspreats. A Andorra, el català és l’unic idioma oficial i els parlants d’altres llengües no s’ho prenen com una ofensa.
     El castellà és una llengua molt forta i potent i sempre tindrà presència a Catalunya, sigui o no sigui oficial. Actualment ho és juntament amb el català, i ja sabem què passa. El català el parlen uns 10 milions de persones i dels  darrers 300 anys, només en una quarantena ha gaudit de cooficialitat i no pas en tots els seus territoris. A més, ha patit èpoques de dura represió, persecució i desprestigi social. En aquestes condicions no pot competir en rang d’igualtat amb una llengua parlada per 400 milions de persones, que de manera ininterrompuda ha estat oficial al nostre territori durant els esmentats 300 darrers anys, que té presència a tots els organismes internacionals i que gaudeix de cert prestigi social.

dilluns, 5 de novembre del 2012




MISÈRIA INTEL·LECTUAL

     Alguns polítics deuen pensar que el poble que representen és analfabet i sovint fan declaracions que són un insult i un veritable menyspreu a la intel·ligència de la societat. Un exemple de tot això és José Montilla.
     Qui va ser el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya ha afirmat recentment a TV3 que els referèndums són la fórmula dels dictadors. Per llogar-hi cadires! Com que Franco va utilitzar aquest mètode, buidant-lo de contingut, per crear-se una pàtina democràtica cara enfora, ara resulta que tots els referèndums del món són dictatorials. Aleshores, construir pantans també deu ser una mesura dictatorial, per la mateixa regla de tres. És un argument tan miserable que faria riure si no fes plorar, perquè és deplorable que una persona que ha ocupat un càrrec com el que ha ocupat demostri tanta misèria argumentativa.
     Em vénen al cap els referèndums de la Constitució de 1978, de l’OTAN, d’ingrés a la UE, de la Constitució europea, dels estatuts autonòmics... Tots aquests eren dictatorials? Precisament els socialistes han governat quan s’han convocat la majoria dels esmentats. No recordo que el senyor Montilla digués que el referèndum de l’Estatut de 2006, quan governava el seu partit a Catalunya i a Espanya, fos una mesura dictatorial. En tot cas ho va ser la sentència del Tribunal Constitucional, saltant.se la voluntat de tot un poble. Sembla mentida que aquest home hagi viscut una part de la seva vida sota una dictadura. Un home gris, del mateix color dels que en aquells temps repartien xarop d’estopa.
Al meu parer, és una persona molt pobra intel·lectualment parlant, o bé creu que la resta ho som per empassar-nos les seves poca-soltades. Tractant-se d’ell, deu ser una barreja de totes dues coses. En un altre article d’aquest blog parlàvem del ministre Wert en termes semblants; al final resultarà que és veritat que allò més semblant a un espanyol de dretes, n’és un d’esquerres.
     I parlant d’esquerres, com és possible que algú que es defineix socialdemòcrata estigui en contra de que es facin consultes al poble? Ell diu que no vol haver de triar entre les seves dues identitats. No és això el que es vol decidir en la consulta. Les identitats són personals. Hem de decidir si volen que el nostre país sigui lliure o no per tal que sigui viable en tot el seu conjunt. Jo sí que vull decidir, perquè tinc prou criteri per fer-ho, encara que altres, febles i covards, prefereixen que els de fora decideixin per ells.
     Que un personatge així hagi estat al davant d’una de les institucions més antigues d’Europa, al costat de noms com Francesc Macià o Llúís Companys és una xacra i una ignomínia per a la nostra història, i el pitjor de tot és que qui l’investiren foren precisament els independentistes, sense els quals, aquest individu no hauria arribat enlloc. Per sort, l’independentisme ha evolucionat i s’ha sabut centrar.
     El que hauria de fer, si tingués vergonya, és estar calladet, tenint en compte com va deixar el país. En això també s’assembla a un espanyol de dretes que va pel món donant lliçons amb el cap ben alt i amb 200 morts a l’esquena per haver-nos ficat en una guerra que ningú volia.
     Tot plegat misèria intel·lectual, ganes d’empudegar i contaminar un debat tan seriós com el del dret de decidir. Senyor Montilla, si no vol votar el referèndum, no ho faci, però no ens en privi als que tenim criteri i ganes de participar de la democràcia més enllà d’una periodicitat quadriennal que els dóna via lliure a vostès perquè ens putinegin. No som imbècils, per tant, no ens tracti com si ho fóssim.

dijous, 1 de novembre del 2012




CATALUNYA I LA UE. ANTÍDOT CONTRA LA POR

     Que Catalunya té una vocació europeista és quelcom indubtable. En el seu origen, els comtats catalans van néixer com a marca fronterera del Sacre Imperi Romà, entitat que englobava diversos pobles: catalans, aquitans, francs, borgonyons, llombards, saxons... El primer precedent de la UE en la seva forma medieval. Pel que fa al nostre país, fins a la data relativament tardana de 1213 (batalla de Miret), les relacions principals miraven cap al Nord, és a dir, cap a Europa. Després, els seus interessos giren cap al Sud (València), però sobretot cap a l’Est (expansió mediterrània) on continua relacionant-se amb territoris europeus extrapeninsulars.
     Per tant, és natural que continuem apostant per Europa, de cara a la nostra independència, mentre que els que no desitgen aquest escenari saben que atiar les pors sobre una possible sortida de la UE els pot proporcionar rèdits. Per això, em disposo a explicar quin abast real pot tenir l’hipotètic fet que un cop independents, d’entrada, quedem fora de la Unió.
     L’anàlisi s’ha de mirar des de tres aspectes relacionats, però singulars:

1.      La moneda
2.      La llibertat de moviments de persones i mercaderies
3.      La representació a les institucions