Diuen que de la necessitat se’n fa virtut, i crec que és cert. Fins i tot crec que la virtut és proporcional a la necessitat, per això en el cas de Catalunya les dimensions són enormes, ja que hi ha en joc el nostre futur i benestar, i també la nostra dignitat, que no és poca cosa.

               Recordo amb emoció la Diada de fa tres anys, la gran manifestació pels carrers de Barcelona, la primera convocada per l’ANC, Òmnium i l’AMI. Allà vam tocar el cel constatant que el nostre projecte tenia molt de recorregut i passava a formar part de la centralitat política.

               Un any després va ser la Via Catalana, aquella cadena groga de mans enllaçades que recorria el Principat de punta a punta i que va donar la volta al món, internacionalitzant el procés independentista català i demostrant que no havia estat una flamarada d’encenalls, sinó el projecte democràtic més ambiciós plantejat a l’Europa recent.

VAGI-SE’N, SENYOR GONZÁLEZ

               Felipe González, expresident del govern espanyol, ha adreçat una carta als catalans a través d’un diari. Com era d’esperar, intenta dissuadir-nos per deixar córrer el procés independentista que estem a punt de culminar. I no hi ha res més sà que poder debatre sobre una idea, apuntant els pros i els contres. El que no es pot tolerar en una societat democràtica és la manca de respecte, que és precisament el que destil·la a tots els nivells aquest personatge amb la seva missiva.

               Ha comparat la situació actual  de Catalunya amb la de l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista dels anys 30. A més ha afirmat que el nostre país corre el perill d’esdevenir l’Albània del segle XXI. Això és una fastigosa manca de respecte no només als catalans, sinó també als alemanys i italians, i per extensió a tots els col·lectius, que han estat víctimes de fenòmens tan greu que res té a veure amb la situació de cap ciutadà català actual. En canvi, la seva postura, anàloga a la que manté l’altre gran partit del poder espanyol, sí recorda la dels anys 30 o fins i tot èpoques més reculades, en tant que justifiquen tots els mètodes per aturar un poble que simplement es vol expressar democràticament per ser més lliure.

XIULETS A PIQUÉ: LA REVENJA MESETÀRIA

     Ahir al vepsre, la Selecció Espanyola de Futbol va jugar un partit amistós, en el qual Gerard Piqué, jugador català i del FC Barcelona va ser xiulat i escridassat per l’afició. Molta gent ha interpretat aquest gest com una resposta al record que el jugador en qúestió va dedicar envers el Reial Madrid en la celebració dels títols aconseguits per l’equip català diumenge passat.
     Quedar-se amb aquesta idea és simplista. Hi ha molt més que això, ja que la xiulada fou pràcticament unànime, i suposo que a Lleó, on es va jugar el partit, no tothom és madridista. El que va irritar a molts espanyols fou que el mateix Piqué va clavar la Senyera al bell mig de l’estadi de Berlín, després de guanyar la Champions. I també cal tenir en compte que es van acarnissar contra Piqué convertint-lo en l’ase dels cops d’un fet anterior: la monumental xiulada a l’himne i al cap d’estat espanyol durant la final de Copa del Rei. És adir, van xiular a Piqué per ser català i mostrar la seva catalanitat sense gaires complexos. Va ser una manera de venjar-se, tot i que també està bé que alguns esportistes catalans s’adonin del pa que s’hi dóna a les Espanyes.

L’AVE, DE TREN A CANAL

     L’AVE va arribar a la falsa frontera entre el Principat i la Catalunya del Nord amb 20 anys de retard. I ara resulta que el ministeri de Foment en mans del PSOE i el PP no ens va construir un tren, sinó un canal o més ben dit, una claveguera que quan no porta aigua permet que circulin els Trens de Gran Velocitat, que tampoc són ben bé això, perquè en el seu tram entre Barcelona i Figueres no assoleixen aquesta marca de velocitat.

     És curiós que Espanya sigui el segon país del món amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat i justament els únics problemes els ha tingut amb els trams catalans. L’arribada de l’AVE al nostre país ha estat un calvari. A més del retard de dues dècades amb el consegüent perjudici econòmic que ens ha causat, cal sumar-hi esvorancs, retards diaris a rodalies, haver de suportar ministres indecents i prepotents tractant-nos com si fóssim imbècils... I un cop acabat ens adonem que, com no podia ser d’altra manera amb aquests ingredients, com en tantes altres infraestructures, ens han fet una xapussa per la qual, a sobre, ens fan pagar les tarifes més cares de tot l’estat.

BADALONA VOTA

     Ha arribat el dia. I ha arribat amb total calma i normalitat, la normalitat d’una societat sana i d’un país que se sent lliure i fort per assumir qualsevol repte.

     Badalona, com tot el territori català, té avui cita amb les urnes per transmetre al món qui som i què volem. Abans d’obrir els col·legis ja hi havia ciutadans congregats davant les portes amb un somriure a la cara i una especial emoció als ulls. Un cop han obert les tanques a les 9:00 hi hem entrat aplaudint per la nostra llibertat, la nostra sobirania, i per la munió de voluntaris que han fet realitat aquest somni.

     Els que a banda de votar i signar una denúnica contra l’estat que ens vol privar dels nostres drets, ens hem quedat uns minuts a observar, hem vist escenes corprenedores, com gent molt gran acudint de la mà dels seus néts o besnéts: la Catalunya real. Persones que cap al final de la seva vida han estat a temps d’expressar un desig que han arrossegat amb ells durant dècades. També un record per aquells que no hi ha estat a temps de veure-ho, però que van empènyer i van fer possible amb la seva obra que avui nosaltres en puguem gaudir.

     Ja hem guanyat. Hem vençut les prohibicions, les pors i les amenaces. Hem desconnectat de l’estat que durant 300 anys ha intentar fer-nos desaparèixer com a poble. Segurament, aquesta “votació” és la que té menys efectes jurídics de les que hem assistit, però per a molts ha estat la més emocionant i il·lusionant, a l’espera de la definitiva que s’acosta imparable a velocitat de creuer.

     Hem guanyat, malgrat la xifra que demà se’ns doni, que segur que serà excel·lent. Ho hem fet perquè estem executant aqeust procés amb un nivell de civilitat insòlit i impol·lut. I també perquè hem posat en evidència el baix nivell de democràcia de l’estat espanyol. Cada cop més gent a la resta del món entèn perquè volem ser independents. Hem guanyat la batalla de la imarge, i ara toca treballar per guanyar la batalla final, guiant els nostre spolítics perquè no es desviïn del camí que la socieetat els ha traçat.

     Gaudim tots d’aquest dia amb la vista posada en la propera cita, llavors sí, definitiva.

     Visca Catalunya Lliure!

SEPARACIÓ DE PODERS

     Tots sabem que Espanya està en contra de la separació. Però no només de la de Catalunya, sinó de la de qualsevol tipus. En tenim un bon exemple quan no saben separar la corrupció d’un polñitic concret de la de tot un procés de país. Però el pitjor de tot és el fet de no saber o no voler separar els poders executiu, legislatiu i judicial, perquè aquesta és la base de la democràcia, el seu fonament des dels temps de la Il·lustració. Per al PP i el PSOE, Montesquieu deu ser una estació d’esquí dels Alps.

     Si no és així, com podem explicar que abans de sortir una llei publicada des del Parlament de Catalunya, el govern central ja sàpiga quina serà la resposta del Tribunal Constitucional respecte al recurs interposat contra aquesta llei? Encara més, com és possible que el TC esmentat estigui format per jutges triats a dit pels partits polítics i que alguns d’aquests juristes en siguin militants reconeguts? Espanya fa un batibull infumable de tres poders que haurien d’actuar de manera independent, però és clar, independència ja sabem que és una paraula que causa urticària a l’estat espanyol.

     A més a més dels tres poders barrejats cal sumar un altre que el Baró de Montesqueiu no enunciava perquè en el seu temps no existia: el de les grans multinacionals i l’especulació, que a Espanya és qui de veritat mana i té empresonats els altres tres i també afecta Catalunya, amb la diferència que aquí no forma part de la nostra tradició productiva, en contra del que passa a Madrid.

     Precisament per això, Catalunya té l’oportunitat de sortir-se’n amb la creació d’un nou estat, on puguem tirar endavant el nostre projecte productiu, basat en la petita i mitjana empresa que tants beneficis i estabilitat ha donat al llarg de la història. I també aquest nou estat que està en camí ha de servir per crear unes lleis que garanteixin la divisió de poders. Els jutges de qualsevol tribunal català han de ser escollits per juristes tenint en compte els seus mèrits i de cap manera, el poder executiu hi pot influir. La figura de l’indult tan usual a Espanya, una reminiscència del franquisme, senzillament ha de desaparèixer del corpus de lleis catalanes. La sentència d’un jutge pot ser revisada i recorreguda per vies legals, però la darrera paraula ha d’emanar del poder judicial. És aquesta l’única manera d’assegurar uns mínims de qualitat a la democràcia catalana, tot allò que li manca a l’espanyola.

SALTAR-SE LA LEGALITAT

                A aquestes alçades de la pel·lícula, tothom sap que la independència no és legal des del punt de vista de la Constitució espanyola, per tant, dir que s’està a favor de fer la consulta només si és legal, entenent per aquest concepte el marc legal espanyol, és un eufemisme de dir que s’hi està en contra. La independència requereix una transgressió de la laegalitat vigent, indefectiblement, ja que Espanya i PP i PSOE no han assolit unes cotes de democràcia i una alçada de mires com la que han demostrat Anglaterra i David Cameron. Ara bé, cal distinfir entre saltar-se la legalitat i actuar al marge de tota legalitat o fora de la llei.