LA CONVIVÈNCIA A BADALONA

            Per línia materna, la meva família es va establir a Badalona (després d’una prèvia estada a Palamós), fa més de vuitanta anys; per la banda paterna, ho va fer a finals dels anys 50 del segle passat. Tant els uns com els altres procedien del camp espanyol, i empesos per la necessitat i la recerca legítima d’un futur millor, un bon dia van decidir venir a Catalunya i van convetir Badalona en la seva nova llar.

            Des de fa moltes dècades, si quelcom destaca entre les múltiples virtuts de la nostra ciutat, és precisament el fet de ser un centre d’acollida i d’extraordinària convivència veïnal. El segle passat hi arribava gent de tot Espanya, com la meva família, i més recentment, els nous badalonins procedeixen de tot el món, però la causa és la mateixa: la recerca d’oportunitats per poder viure dignament.

            Aquest és un valor que mai no hem d’oblidar, ni a Badalona ni a cap altre indret del nostre país. Ben al contrari de considerar-ho una càrrega, ens ha d’enorgullir que tanta i tanta gent hagi triat la nostra terra, senyal inequívoc que som una societat avançada. Per això hem de rebutjar meridianament aquells discursos i tendències polítiques que puguin posar en perill aquesta convivència.

L’ENÈSIM FRACÀS D’UN ESTAT FALLIT

La propera mitjanit finalitza el termini per formar govern a Espanya, i en no haver-se pogut constituir aquest executiu, les noves eleccions generals seran convocades per al 26 de juny. Recordo que durant tres mesos i mig, van ser molts els que van riure de Catalunya perquè era incapaç de formar govern, després de les eleccions del 27S. Molts dels que ara han fracassat en les negociacions assenyalaven amb plaer i un to de superioritat que com volíem ser independents, si ni tan sols érem capaços de posar-nos d’acord per governar una comunitat autònoma... Si apliquessin el seu propi argument, potser ara ells haurien de ser els primers a demanar l’annexió a França, Andorra o Portugal, ja que un estat consolidat com Espanya no és capaç d’arribar a acords en moments crítics com els que està vivint a tots els nivells en l’actualitat.

Des del meu punt de vista, són tres les causes d’aquest fracàs, directament entrellaçades:

1.-La crisi territorial imposada per Catalunya.

2.-La nul·la cultura de pacte existent a Espanya.

3.-La manca de projecte comú de l’estat espanyol.

TE N’HAS ANAT, PERÒ HI SERÀS SEMPRE

            Sembla que els catalans no puguem gaudir mai d’una felicitat completa i duradora. Quan les coses van bé, sempre hi ha a punt algun fenomen per esguerrar-ho tot. Després del sobresalt que fa unes setmanes vam tenir en saber que la Muriel havia estat atropellada per una bicicleta, crèiem que s’estava recuperant; però diumenge passat ens vam llevar amb la trista notícia que ens havia deixat per sempre.

            Sense cap mena de dubte, és aquesta una gran pèrdua per a la nostra societat. Per damunt de les seves idees, la Muriel era una dona radicalment bona. La prova d’això és la gran quantitat de missatges d’afecte que han recorregut el país, de part de persones molt diverses i en molts casos antagònics a la seva ideologia política, llevat d’algunes excepcions gens honroses, que demostren no conèixer realment la Muriel o no tenir prou nivell per arribar a entendre la seva dimensió humana.

Educada i culta, sempre amb un somriure generós, però alhora amb uns plantejaments ferms i una convicció total en els seus ideals, que la convertien en una de les persones més aptes per dur a bon port allò en el que creia. Deixar un projecte a les seves mans era garantia d’èxit en fons i forma.

            El seu capteniment, en el terreny polític i l’activisme social la convertia en una peça clau del procés sobiranista català. Ella no parlava mai de vencedors i vençuts, ni de bàndols. Tampoc alçava mai la veu ni abandonava el to cordial, cosa que li atorgava una autoritat envers l’audiència. Es feia escoltar; seduïa amb la paraula, sempre en la justa mesura; l’equilibri, i per tant, la virtut. Un optimisme traduït en el seu somriure, capaç de convèncer els més escèptics.

            El seu compromís insubornable amb la llengua, la cultura i la llibertat de Catalunya, sempre des de les files socials, i en els darrers temps a les de la política, van servir perquè tothom trobés un referent en com es pot defensar sense ofendre i de com es pot preservar i protegir allò teu amb dignitat i amb esperit positiu i bona cara, però alhora amb fortalesa i valor.

            Ha estat un exemple de discreció i senzillesa fins al moment de la mort. Se n’ha anat sense fer soroll, el dia que alguns assenyalen com el dels enamorats. Hem perdut la seva presència física, la seva veu dolça, el seu somriure sincer... Però una part d’ella continuarà sempre entre nosaltres: el seu exemple i la seva lluita per aconseguir construir una Catalunya millor, més justa i lliure. Hem de posar-hi tot el nostre esforç. Li ho devem. D’aquesta manera, continuarà bategant ben fort dins del cor del nostre poble.

“No som aquí per buscar un somni; nosaltres som el somni.”

Descansa en pau, Muriel.

            Diuen que de la necessitat se’n fa virtut, i crec que és cert. Fins i tot crec que la virtut és proporcional a la necessitat, per això en el cas de Catalunya les dimensions són enormes, ja que hi ha en joc el nostre futur i benestar, i també la nostra dignitat, que no és poca cosa.

               Recordo amb emoció la Diada de fa tres anys, la gran manifestació pels carrers de Barcelona, la primera convocada per l’ANC, Òmnium i l’AMI. Allà vam tocar el cel constatant que el nostre projecte tenia molt de recorregut i passava a formar part de la centralitat política.

               Un any després va ser la Via Catalana, aquella cadena groga de mans enllaçades que recorria el Principat de punta a punta i que va donar la volta al món, internacionalitzant el procés independentista català i demostrant que no havia estat una flamarada d’encenalls, sinó el projecte democràtic més ambiciós plantejat a l’Europa recent.

VAGI-SE’N, SENYOR GONZÁLEZ

               Felipe González, expresident del govern espanyol, ha adreçat una carta als catalans a través d’un diari. Com era d’esperar, intenta dissuadir-nos per deixar córrer el procés independentista que estem a punt de culminar. I no hi ha res més sà que poder debatre sobre una idea, apuntant els pros i els contres. El que no es pot tolerar en una societat democràtica és la manca de respecte, que és precisament el que destil·la a tots els nivells aquest personatge amb la seva missiva.

               Ha comparat la situació actual  de Catalunya amb la de l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista dels anys 30. A més ha afirmat que el nostre país corre el perill d’esdevenir l’Albània del segle XXI. Això és una fastigosa manca de respecte no només als catalans, sinó també als alemanys i italians, i per extensió a tots els col·lectius, que han estat víctimes de fenòmens tan greu que res té a veure amb la situació de cap ciutadà català actual. En canvi, la seva postura, anàloga a la que manté l’altre gran partit del poder espanyol, sí recorda la dels anys 30 o fins i tot èpoques més reculades, en tant que justifiquen tots els mètodes per aturar un poble que simplement es vol expressar democràticament per ser més lliure.

XIULETS A PIQUÉ: LA REVENJA MESETÀRIA

     Ahir al vepsre, la Selecció Espanyola de Futbol va jugar un partit amistós, en el qual Gerard Piqué, jugador català i del FC Barcelona va ser xiulat i escridassat per l’afició. Molta gent ha interpretat aquest gest com una resposta al record que el jugador en qúestió va dedicar envers el Reial Madrid en la celebració dels títols aconseguits per l’equip català diumenge passat.
     Quedar-se amb aquesta idea és simplista. Hi ha molt més que això, ja que la xiulada fou pràcticament unànime, i suposo que a Lleó, on es va jugar el partit, no tothom és madridista. El que va irritar a molts espanyols fou que el mateix Piqué va clavar la Senyera al bell mig de l’estadi de Berlín, després de guanyar la Champions. I també cal tenir en compte que es van acarnissar contra Piqué convertint-lo en l’ase dels cops d’un fet anterior: la monumental xiulada a l’himne i al cap d’estat espanyol durant la final de Copa del Rei. És adir, van xiular a Piqué per ser català i mostrar la seva catalanitat sense gaires complexos. Va ser una manera de venjar-se, tot i que també està bé que alguns esportistes catalans s’adonin del pa que s’hi dóna a les Espanyes.

L’AVE, DE TREN A CANAL

     L’AVE va arribar a la falsa frontera entre el Principat i la Catalunya del Nord amb 20 anys de retard. I ara resulta que el ministeri de Foment en mans del PSOE i el PP no ens va construir un tren, sinó un canal o més ben dit, una claveguera que quan no porta aigua permet que circulin els Trens de Gran Velocitat, que tampoc són ben bé això, perquè en el seu tram entre Barcelona i Figueres no assoleixen aquesta marca de velocitat.

     És curiós que Espanya sigui el segon país del món amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat i justament els únics problemes els ha tingut amb els trams catalans. L’arribada de l’AVE al nostre país ha estat un calvari. A més del retard de dues dècades amb el consegüent perjudici econòmic que ens ha causat, cal sumar-hi esvorancs, retards diaris a rodalies, haver de suportar ministres indecents i prepotents tractant-nos com si fóssim imbècils... I un cop acabat ens adonem que, com no podia ser d’altra manera amb aquests ingredients, com en tantes altres infraestructures, ens han fet una xapussa per la qual, a sobre, ens fan pagar les tarifes més cares de tot l’estat.

BADALONA VOTA

     Ha arribat el dia. I ha arribat amb total calma i normalitat, la normalitat d’una societat sana i d’un país que se sent lliure i fort per assumir qualsevol repte.

     Badalona, com tot el territori català, té avui cita amb les urnes per transmetre al món qui som i què volem. Abans d’obrir els col·legis ja hi havia ciutadans congregats davant les portes amb un somriure a la cara i una especial emoció als ulls. Un cop han obert les tanques a les 9:00 hi hem entrat aplaudint per la nostra llibertat, la nostra sobirania, i per la munió de voluntaris que han fet realitat aquest somni.

     Els que a banda de votar i signar una denúnica contra l’estat que ens vol privar dels nostres drets, ens hem quedat uns minuts a observar, hem vist escenes corprenedores, com gent molt gran acudint de la mà dels seus néts o besnéts: la Catalunya real. Persones que cap al final de la seva vida han estat a temps d’expressar un desig que han arrossegat amb ells durant dècades. També un record per aquells que no hi ha estat a temps de veure-ho, però que van empènyer i van fer possible amb la seva obra que avui nosaltres en puguem gaudir.

     Ja hem guanyat. Hem vençut les prohibicions, les pors i les amenaces. Hem desconnectat de l’estat que durant 300 anys ha intentar fer-nos desaparèixer com a poble. Segurament, aquesta “votació” és la que té menys efectes jurídics de les que hem assistit, però per a molts ha estat la més emocionant i il·lusionant, a l’espera de la definitiva que s’acosta imparable a velocitat de creuer.

     Hem guanyat, malgrat la xifra que demà se’ns doni, que segur que serà excel·lent. Ho hem fet perquè estem executant aqeust procés amb un nivell de civilitat insòlit i impol·lut. I també perquè hem posat en evidència el baix nivell de democràcia de l’estat espanyol. Cada cop més gent a la resta del món entèn perquè volem ser independents. Hem guanyat la batalla de la imarge, i ara toca treballar per guanyar la batalla final, guiant els nostre spolítics perquè no es desviïn del camí que la socieetat els ha traçat.

     Gaudim tots d’aquest dia amb la vista posada en la propera cita, llavors sí, definitiva.

     Visca Catalunya Lliure!

SEPARACIÓ DE PODERS

     Tots sabem que Espanya està en contra de la separació. Però no només de la de Catalunya, sinó de la de qualsevol tipus. En tenim un bon exemple quan no saben separar la corrupció d’un polñitic concret de la de tot un procés de país. Però el pitjor de tot és el fet de no saber o no voler separar els poders executiu, legislatiu i judicial, perquè aquesta és la base de la democràcia, el seu fonament des dels temps de la Il·lustració. Per al PP i el PSOE, Montesquieu deu ser una estació d’esquí dels Alps.

     Si no és així, com podem explicar que abans de sortir una llei publicada des del Parlament de Catalunya, el govern central ja sàpiga quina serà la resposta del Tribunal Constitucional respecte al recurs interposat contra aquesta llei? Encara més, com és possible que el TC esmentat estigui format per jutges triats a dit pels partits polítics i que alguns d’aquests juristes en siguin militants reconeguts? Espanya fa un batibull infumable de tres poders que haurien d’actuar de manera independent, però és clar, independència ja sabem que és una paraula que causa urticària a l’estat espanyol.

     A més a més dels tres poders barrejats cal sumar un altre que el Baró de Montesqueiu no enunciava perquè en el seu temps no existia: el de les grans multinacionals i l’especulació, que a Espanya és qui de veritat mana i té empresonats els altres tres i també afecta Catalunya, amb la diferència que aquí no forma part de la nostra tradició productiva, en contra del que passa a Madrid.

     Precisament per això, Catalunya té l’oportunitat de sortir-se’n amb la creació d’un nou estat, on puguem tirar endavant el nostre projecte productiu, basat en la petita i mitjana empresa que tants beneficis i estabilitat ha donat al llarg de la història. I també aquest nou estat que està en camí ha de servir per crear unes lleis que garanteixin la divisió de poders. Els jutges de qualsevol tribunal català han de ser escollits per juristes tenint en compte els seus mèrits i de cap manera, el poder executiu hi pot influir. La figura de l’indult tan usual a Espanya, una reminiscència del franquisme, senzillament ha de desaparèixer del corpus de lleis catalanes. La sentència d’un jutge pot ser revisada i recorreguda per vies legals, però la darrera paraula ha d’emanar del poder judicial. És aquesta l’única manera d’assegurar uns mínims de qualitat a la democràcia catalana, tot allò que li manca a l’espanyola.

SALTAR-SE LA LEGALITAT

                A aquestes alçades de la pel·lícula, tothom sap que la independència no és legal des del punt de vista de la Constitució espanyola, per tant, dir que s’està a favor de fer la consulta només si és legal, entenent per aquest concepte el marc legal espanyol, és un eufemisme de dir que s’hi està en contra. La independència requereix una transgressió de la laegalitat vigent, indefectiblement, ja que Espanya i PP i PSOE no han assolit unes cotes de democràcia i una alçada de mires com la que han demostrat Anglaterra i David Cameron. Ara bé, cal distinfir entre saltar-se la legalitat i actuar al marge de tota legalitat o fora de la llei.

CATALUNYA S’ESCRIU AMBV

     Encara que la veritable inicial sigui la mateixa que la de paraules com “coratge”, “contundència”, “civisme” o “compromís”, aquests dies hem d’associar Catalunya amb conceptes com “voluntat”, “votar”, “victòria” i “valor”. Prova d’això és la manifestació massiva que protagonitzarem l’11 de Setembre, Diada Naciomal de Catalunya, en forma de mosaic gegantí de la nostra Senyera, a través de les dues vies principals que travessen la nostra capital de Sud a Nord i de mar a muntanya.

     La Gran Via de les Corts Catalanes i l’Avinguda Diagonal foren dissenyades per Ildefons Cerdà el 1859 en el seu famós Pla de Reforma i Eixample, amb el qual pretenia i va aconseguir convertir Barcelona en una gran ciutat mediterrania i europea, una síntesi de la vocació vertebral de la nació catalana.

CRISPACIÓ SOCIAL: REALITAT O DESIG D’ALGUNS?

     La violència és condemnable sempre, sota qualsevol aparença, i encara més si és gratuïta. No és un mitjà útil per aconseguir cap objectiu en ple segle XXI i deslegitima els seus defensors. Perè de la mateixa manera, les víctimes de la violència no poden utilitzar l’agressió per treure’n rèdit. Tan il·legítim és un cas com l’altre, i en aquest escenari s’ha volgut situar precisament el senyor Pere Navarro, líder del PSC.

     El passat diumenge va ser agredit a la seva ciutat, Terrassa, amb un cop de puny a la cara per una dona de la qual no se’n té cap dada. Fins aquí podem expressar la nostra solidaritat amb la víctima i animar-lo a denunciar els fets, com sempre hem fet des de Catalunya envers els actes violents de tot signe. Tanmateix, el que és execrable i diu poc en favor del dirigent socialista són les declaracions que va fer l’endemà al matí a la ràdio i les que han publicat a Twitter companys seus com Carme Chacón o d’altres partits, com l’imputat Jordi Cañas. Tots ells han volgut vincular l’esdeveniment amb el suposat ambient de crispació que viu la societat catalana, enverinada per un procés que va, segons ells, encaminat a la fractura social, copiant de pas el discurs del PP.

EL WIN-WIN DEL PRESIDENT MAS

     El que més ha transcendit de l’entrevista que el passat dijous la periodista Ariadna Oltra va fer al President de la Generalitat de Catalunya ha estat l’expressió anglesa “win,-win”, que Artur Mas va emprar per fer entendre que en el procés sobiranista en què el Principat viu immers, tothom ha de sortir guanyant, i no podem imaginar en  una Catalujnya victoriosa i una Espanya derrotada o a l’inrevés. Molta gent s’ha posat nerviosa i d’altres respiren alleujats després de sentir aquesta expressió manllevada de l’àmbit més purament econòmic. És comprensible, perquè quan es vol que tothom guanyi acostumen a passar dues coses: O bé que tothom surt perdent, o que s’aconsegueixen unes victòries pírriques que no serveixen per a res.

     S’ha sentit a dir que això pot ser l’aposta per la famosa tercera via, que el President comença a fluixar, que és un paper que vol jugar ara per mostrar de cara a la galeria que té la mà estesa per tal de  negociar i que presenta la cara amable en el contenciós amb Espanya... Jo vull presentar la meva inrerpretació i avanço que em situo en un punt optimista, perquè em conformo amb guanyar, encara que el resultat no sigui una golejada.

SOM I SEREM

     Els homes estem fets d’una pasta curiosa. Quan ens diuen que no hem de passar per un lloc, se’ns desperten les ganes de passar-hi. No hi ha res més temptador que et diguin que estàs privat de quelcom per començar a desitjar-ho imperiosament, encara que potser mai havies experimentat aquella sensació envers allò concret. Com més gran ñs l’autoritat prohibidora, més creix la voluntat dins nostre. Des dels temps de la poma d’Adam i Eva no hem evolucionat gens en aquest aspecte. És inherent a nossaltres mateixos i potser aquesta és la virtut de l’ésser humà, que li ha permès progressar i trencar cadenes i traspassar fronteres. De la mateixa manera que la Història ens demostra que quan un col·lectiu persegueix un objectiu de manera ferma, tard o d’hora l’acaba assolint, passant per damunt de barreres jurídiques, físiques o legals. I l’avantatge de la nostra època és que hi ha garnties per aconseguir-ho sense violència ni vessament de sang.

TORNA LA PLAGA

     Ciutadans de Catalunya: Ja el tornem a tenir aquí. L’heroi del Perejil, el gos llepaculs de l’amo Bush junior, el toro de Pucela, el Tirano Banderas de Plaza Colón, el de les “xapes”, la llumenera de la Universitat de Georgetown, el “castellano viejo” de Larra, el cervell preclar de la FAES, el plantador de la llavor de la tremenda crisi actual, el paladí de la “Castella miserable” de Machado, el marit de l’alcaldessa del Madrid olimpic, el de la dreta de la foto de les Açores, aquell que parlava català a la intimitat (quin fàstic veure la nostrra llengua destrossada per la seva boca); el baluard d¡un règim salvatge que agonitzava tot just fa 38 anys al llit, però que no va arribar a morir del tot i es va deixar domesticar a canvi de continuar remenant les cireres; aquell que per referir-se a ETA parlava de “Frente de Liberación del Puebo Vasco, el “charlotín sacaloquepuedas”, com el va batejar santament l’immens Pepe Rubianes... Tot aquest reguitzell de títols i molts més per tal de definir el salvapàtries Aznar, de nissaga autoritària i de tarannà prepotent a balquena.

MADRID, 2020: DECADÈNCIA I RIDÍCUL

VIA CATALANA: IL·LUSIÓ I FUTUR

En l’espai de quatre dies escassos, l’estat espanyol viurà les dues  cares de la mateixa moneda, que denoten la seva decadència: el fracàs estrepitós de Madrid 2020 i la Via Catalana.

     Dissabte passat, el COI (Comitè Olímpic Internacional) va eliminar la candidatura madrilenya a les Olimpíades de 2020 a les primeres de canvi. Fins i tot, va quedar per sota d’Istambul, amb els problemes d’ordre públic que pateix la ciutat turca. El ridícul va ser flagrant, no per no haver guanyat, sinó perquè a més de no saber-ho fer, tampoc han sabut perdre, atès el reguitzell d’escarafalls, desqualificacions i calúmnies abocades contra els membres del COI.

     Segons la majoria de les veus qosenses, el Comitè té mania a Espanya, com si això fos una escola d’infants. A més acusa de pressions i suborns. Si això fos així, Espanya tampoc té dret a escandalitzar-se, perquè és el que l’estat espanyol acostuma a fer assíduament en tots els àmbits. Posaré un exemple, precisament del terreny esportiu, que ens afecta als catalans. Fa deu anys, la Federació Catalana de Patinatge, cofundadora de la Federació Internacional (FIRS), havia fet discretament tots els passos per ser acceptada com a membre de ple dret en aquest organisme. Quan semblava que tot estava lligat, en una assemblea celebrada a Fresno (Califòrnia), que fou concebuda com un pur tràmit formal per ratificar-ne l’adhesió, la Federació Espanyola va remoure cel i terra fent valdre la seva maquinària de pressió per evitar que Catalunya fos admesa, i ho va aconseguir. Per tant, com ells diuen “donde las dan las toman”. El temps posa tothom a lloc. Per aquest tipus de coses és ben normal que molts catalans sentissin un bon regust de boca dissabrte al vespre.

     Si som objectius, hem de reconèixer a Madrid virtuts en la seva candidatura. Mèrits que l’haurien fet arribar fàcilment a la ronda final de votacions. Però en cap cas era la favorita. Ràpidament enumero raons que devien fer dacantar el COI cap a on ho va fer.

EL CONTE DEL PORT I EL MINISTERI

     Darrerament, la ministra de Foment de l’estat espanyol té molta tirada a passejar per Catalunya. Ha i naugurat trams minúsculs d’autovia que s’han construït a raó d’un quilòmetre anual i aquesta setmana ha aprovat la posada en marxa de les obres per construir els accessos de la nova terminal del Port de Barcelona, la de la banda del Prat. Pel que sembla, Ana Pastor és una persona que cau bé al Govern de la Generalitat, concretament al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila. Diuen que és una persona oberta al diàñeg i molt més eficient que d’altres, com aquella famosa Magdalena Álvarez, membre del govern “amic” de Catalunya, com si això fos un mèrit, ja que ser més eficient que aquell zero a l’esquerra es fa sense voler.

     De tota manera, cal analitzar d’on prové l’execució de les obres, perquè la història ve de lluny.

BENVINGUDA CROÀCIA

BENVINGUDA CROÀCIA

     Des de dilluns passat, tenim un nou company de viatge a la Unió Europea: la República de Croàcia, amb una superfície de 56.694 km2 i una població d’uns 4.300.000 habitants. Un país que va assolir la independència fa tan sols 22 anys, que salvant les distàncies, demostra que precisament la independència és el camí que han de seguir totes aquelles nacions que vulguin ser alguna cosa al món i gaudir de reconeixement.

     És cert que Croàcia pateix una crisi tan cruenta com la nostra, i també una corrupció tristament típica dels països mediterranis, però té eines per sortir-se’n, gestiona la totalitat dels recuross que genera, negocia de tu a tu amb altres estats i en cap cas ha viscut cap temptativa de tornar a dependre de Sèrbia. Cal tenir en compte que, com que Iugoslàvia era una dictadura, la independència li va costar una guerra cruenta als croates, però tot i això, els que hem visitat el país en els darrers anys, hem conegut una genrt oberta i optimista amb ganes de tirar endavant. I per cert, almenys els corruptes van a la presó, encara que hagin estat caps de govern.

     Automàticament, la seva llengua, el serbocroat, que compta amb una mica menys de la meitat de parlants que el català, ha estat admesa com a oficial a la UE, i les seves infraestructures, de més o menys qualitat, connecten directament amb tota la Unió. Entren com a receptors de fons europeus perquè se’l considera un país pobre, tot i ser molt més benestant que quan bona part dels seus recursos se n’anava a Belgrad i no en retornava (a què els recorda això?), en tant que, juntament amb Eslovènia, era la nació més pròspera de l’antiga Iugoslàvia.

UNITS PER LA LLIBERTAT

UNITS PER LA LLIBERTAT

     Només els projectes presentats en clau positiva, d’afirmació i en favor d’un propòsit tenen possibilitats de guanyar, perquè els éssers humans, per naturalesa, tendeixen cap al progrés. Mai un projecte exitós s’ha fonamentat en la por, la negació i l’odi, perquè en comptes de moure, aquests conceptes paral·litzen i no encoratgen a ningú. De vegades, com a molt, poden anar tirant durant un temps, però a la llarga cauen pel seu propi pes i per un avançat estat de descomposició.

     El dissabte 28 de juny, Catalunya ha tornat a llançar al món el seu missatge en favor de la llibertat, i ho ha fet en un to festiu, alegre i pacífic mitjançant l’element que ens dóna sentit com a col·lectiu, la CULTURA, que enfonsa les seves arrels al passat, però alhora ens fa ser una anció moderna i digna d’admiració.

     En aquests moments d’esquizofrènia econòmica moltes nacions han fet viratges cap a l’extrema dreta, viuen veritables batalles campals pels carrers de les seves ciutats i contenen societats dividides i irreconciliables. Els seus governs no hi donen cap resposta, només pals de cec. En canvi, Catalunya cada dia veu més clar on és la via de sortida del gruix de la crisi: la llibertat. Hi ha quelcom més valuós?

     El Camp Nou, escenari de moments estelars de la nostra història recent, va viure una nit de dissabte pletòrica. Més de 90.000 catalans s’hi van aplegar per reclamar quelcom tan bàsic com la llibertat per decidir el nostre futur. En certa manera, podríem pensar que és trist, molt trist, que al segle XXI haguem de reclamar un dret tan elemental, però tenint en compte que qui tenim davant és la immutable Espanya, amb un concepte de democràcia en lletra minúiscula i d’estar per casa, cuinat al tardofranquisme, és el que ens toca fer.

LA TRAMPA FEDERALISTA

     Aquest article pot ser la segona part de l’anterior, on presentava el federalisme espanyol de vol gallinaire de Pere Navarro. En aquest cas, pretenc analitzar el fet que el discurs del líder del PSC és l’avançada del que arribarà més endavant, avalat per amplis sectors de la política, els mitjans de comunicació i el món intel·lectual espanyol, la idea d’una possible Espanya Federal com a intent desesperat d’evitar la nostra independència.

     Arribat aquest moment, hi ha el risc que alguns catalans de bona fe o amb poca visió de futur, poc coneixement de la Història,  amb la síndrome d’Estocolm i una bona dosi de por, o bé amb poques ganes de sorolls i enrenous es deixin seduir per aquesta cantarella, i nosaltres, els independentistes radicals (els que ataquem el problema d’arrel, que això és el que vol dir radical) haurem d’invertir esforços, per cansat que sigui, a fer-los caure la bena dels ulls i el lliri de la mà.

     Espanya es nega a negociar amb Catalunya la marxa del procés emancipador. La periodista Pilar Rahola recordava aquest matí a RAC1 que un periodista del diari ABC li va dir que era absurd negociar amb els catalans quan ens podien vèncer sense fer-ho. No tots els espanyols són així, però sí que aquesta és la tendència i la postura dels que manen. Però aquests seran els que correran a negociar amb plantejaments federalistes i de concerts econòmics quan estiguem culminant el procés. La resposta de Catalunya ha de ser un NO rotund.