EL CONTE DEL PORT I EL MINISTERI

     Darrerament, la ministra de Foment de l’estat espanyol té molta tirada a passejar per Catalunya. Ha i naugurat trams minúsculs d’autovia que s’han construït a raó d’un quilòmetre anual i aquesta setmana ha aprovat la posada en marxa de les obres per construir els accessos de la nova terminal del Port de Barcelona, la de la banda del Prat. Pel que sembla, Ana Pastor és una persona que cau bé al Govern de la Generalitat, concretament al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila. Diuen que és una persona oberta al diàñeg i molt més eficient que d’altres, com aquella famosa Magdalena Álvarez, membre del govern “amic” de Catalunya, com si això fos un mèrit, ja que ser més eficient que aquell zero a l’esquerra es fa sense voler.

     De tota manera, cal analitzar d’on prové l’execució de les obres, perquè la història ve de lluny.

BENVINGUDA CROÀCIA

BENVINGUDA CROÀCIA

     Des de dilluns passat, tenim un nou company de viatge a la Unió Europea: la República de Croàcia, amb una superfície de 56.694 km2 i una població d’uns 4.300.000 habitants. Un país que va assolir la independència fa tan sols 22 anys, que salvant les distàncies, demostra que precisament la independència és el camí que han de seguir totes aquelles nacions que vulguin ser alguna cosa al món i gaudir de reconeixement.

     És cert que Croàcia pateix una crisi tan cruenta com la nostra, i també una corrupció tristament típica dels països mediterranis, però té eines per sortir-se’n, gestiona la totalitat dels recuross que genera, negocia de tu a tu amb altres estats i en cap cas ha viscut cap temptativa de tornar a dependre de Sèrbia. Cal tenir en compte que, com que Iugoslàvia era una dictadura, la independència li va costar una guerra cruenta als croates, però tot i això, els que hem visitat el país en els darrers anys, hem conegut una genrt oberta i optimista amb ganes de tirar endavant. I per cert, almenys els corruptes van a la presó, encara que hagin estat caps de govern.

     Automàticament, la seva llengua, el serbocroat, que compta amb una mica menys de la meitat de parlants que el català, ha estat admesa com a oficial a la UE, i les seves infraestructures, de més o menys qualitat, connecten directament amb tota la Unió. Entren com a receptors de fons europeus perquè se’l considera un país pobre, tot i ser molt més benestant que quan bona part dels seus recursos se n’anava a Belgrad i no en retornava (a què els recorda això?), en tant que, juntament amb Eslovènia, era la nació més pròspera de l’antiga Iugoslàvia.

UNITS PER LA LLIBERTAT

UNITS PER LA LLIBERTAT

     Només els projectes presentats en clau positiva, d’afirmació i en favor d’un propòsit tenen possibilitats de guanyar, perquè els éssers humans, per naturalesa, tendeixen cap al progrés. Mai un projecte exitós s’ha fonamentat en la por, la negació i l’odi, perquè en comptes de moure, aquests conceptes paral·litzen i no encoratgen a ningú. De vegades, com a molt, poden anar tirant durant un temps, però a la llarga cauen pel seu propi pes i per un avançat estat de descomposició.

     El dissabte 28 de juny, Catalunya ha tornat a llançar al món el seu missatge en favor de la llibertat, i ho ha fet en un to festiu, alegre i pacífic mitjançant l’element que ens dóna sentit com a col·lectiu, la CULTURA, que enfonsa les seves arrels al passat, però alhora ens fa ser una anció moderna i digna d’admiració.

     En aquests moments d’esquizofrènia econòmica moltes nacions han fet viratges cap a l’extrema dreta, viuen veritables batalles campals pels carrers de les seves ciutats i contenen societats dividides i irreconciliables. Els seus governs no hi donen cap resposta, només pals de cec. En canvi, Catalunya cada dia veu més clar on és la via de sortida del gruix de la crisi: la llibertat. Hi ha quelcom més valuós?

     El Camp Nou, escenari de moments estelars de la nostra història recent, va viure una nit de dissabte pletòrica. Més de 90.000 catalans s’hi van aplegar per reclamar quelcom tan bàsic com la llibertat per decidir el nostre futur. En certa manera, podríem pensar que és trist, molt trist, que al segle XXI haguem de reclamar un dret tan elemental, però tenint en compte que qui tenim davant és la immutable Espanya, amb un concepte de democràcia en lletra minúiscula i d’estar per casa, cuinat al tardofranquisme, és el que ens toca fer.

LA TRAMPA FEDERALISTA

     Aquest article pot ser la segona part de l’anterior, on presentava el federalisme espanyol de vol gallinaire de Pere Navarro. En aquest cas, pretenc analitzar el fet que el discurs del líder del PSC és l’avançada del que arribarà més endavant, avalat per amplis sectors de la política, els mitjans de comunicació i el món intel·lectual espanyol, la idea d’una possible Espanya Federal com a intent desesperat d’evitar la nostra independència.

     Arribat aquest moment, hi ha el risc que alguns catalans de bona fe o amb poca visió de futur, poc coneixement de la Història,  amb la síndrome d’Estocolm i una bona dosi de por, o bé amb poques ganes de sorolls i enrenous es deixin seduir per aquesta cantarella, i nosaltres, els independentistes radicals (els que ataquem el problema d’arrel, que això és el que vol dir radical) haurem d’invertir esforços, per cansat que sigui, a fer-los caure la bena dels ulls i el lliri de la mà.

     Espanya es nega a negociar amb Catalunya la marxa del procés emancipador. La periodista Pilar Rahola recordava aquest matí a RAC1 que un periodista del diari ABC li va dir que era absurd negociar amb els catalans quan ens podien vèncer sense fer-ho. No tots els espanyols són així, però sí que aquesta és la tendència i la postura dels que manen. Però aquests seran els que correran a negociar amb plantejaments federalistes i de concerts econòmics quan estiguem culminant el procés. La resposta de Catalunya ha de ser un NO rotund.

PERE NAVARRO, FEDERALISTA ESPANYOL

     Si en algun moment hi va haver des de Catalunya un projecte federalista seriós per Espanya no hi ha dubte que fou esborrat del mapa per tres tsunamis: la trista singladura del procés de reforma estatutària, la sentència del TC de 2010 i, el més important, la manifestació del passat Onze de Setembre, on el crit unànim era “INDEPENDÈNCIA” i no pas “Estat Federal”.

     Tot i això, hi ha gent entestada a estavellar-se contra els murs, potser perquè no hi veuen més enlla dels seus nassos o perquè els agrada imposar el seu criteri minoritari a les majories. El federalisme espanyol és inviable perquè la nació majoritària de les que componen l’actual estat, i la seva matriu, Castella, no ho duu als gens. La Història ens ho demostra. Tots els territoris conquerits per les forces castellanes a l’Edat Mitjana i Moderna eren annexionats a Castella i gestionats com possessions castellanes. Les propostes federalistes serioses només han sorgit, per contra, de territoris que tenen passat federal o confederal com és el cas de Catalunya.

     Federalsime ve de la veu llatijna “foedus”, que vol dir pacte. Castella no pacta, ni en sap ni ho vol. Castella/Espanya imposa i els altres accepten o marxen com han fet tantes nacions de l’Amèrica Llatina o Filipines. No debades, Espanya és l’estat que més secessions ha patit al llarg de la Història. Ha estat precisament per aquest caràcter del “todo o nada”, que ha tendit més al segon concepte que no pas al primer.

QÜESTIONS DE MIDA

     Podem considerar que estem d’enhorabona, ja que fins i tot el president del govern espanyol comença a besllumar la Catalunya independent que s’acosta, quan adverteix que els països petits no tenen presència al món i que ens hem de mantenir units dins d’Espanya per continuar sent grans, respectats i escoltats; pots comptar...

     Últimament es deixa sentir sovint aquest argument del ram de la por, l’absurda associació de país petit amb país pobre. Només cal pensar durant cinc segons i ens ve al cap un reguitzell de països de dimensió geogràfica o poblacionals semblant a la de Catalunya, que viuen molt més bé que aquelles escorrialles d’antics imperis devinguts a menys que es resisteixen a fer el favor a la Humanitat de desmantellar-se del tot per poder refundar unes realitats cohesionades, noves i en consonància amb el segle XXI. Aquestes restes d’imperis, com sovint recorda en  Santiago Espot, són massa grans per atacar els petits problemes i massa petits per afrontar-ne els globals.. Són administracions completament allunyades de la societat que governen. Es mostren despòtics, viciats i ancorats en principis fonamentals totalment superats pel temps. I el més greu de tot, són carrerons sense sortida perquè no cohesionen la seva població per tirar endavant seguint un projecte comú. Evidentment, és el cas d’Espanya.

     El senyor Mariano Rajoy no deu haver sentit mai parlar de Suïssa, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia, Noruega... Qualsevol d’aquests és comparable a Catalunya en població o grandària, o totes dues coses alhora, i crec que tots els catalans i també els espanyols acolliríem amb els braços oberts el nivell de benestar d’aquests països, la seva taxa d’atur, les prestacions socials... I d’añtres, que també serien comparables, amb l’afegit que a més han assolit la independència més recentment, com les Repúbliques Bàltiques, Txèquia o Croàcia, no arriben al nivell dels anteriors, però pugen com l’escuma, mantenen una societat cohesionada, i es troben en un índex de satisfacció infinitament superior a l’enregistrat quan eren països dependents i controlats per altres potències. La prova és que cap d’ellls vol tornar-ho a ser ni sent enyorança, de la mateixa manera que cap d’ells ha aixecatr un mur a les seves fronteres i continuen mantenint relacions de tota mena amb els estats veïns, que els tracten d’igual a igual.

LA LAPAO O LA SUBNORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

     Fa un fàstic repulsiu comprovar fins on arriba l’odi del PP envers Catalunya i els seus símbols, en especial la llengua, el signe més distintiu. Ara, a la nova llei de llengües de l’Aragó deixen de reconèixer el català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent i s’inventen una denominació ridícula i patètica: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental), unes sigles sospitosament semblants a les d’altres lleis humiliants i nefastes per la nostra nació, com LOAPA o LOFCA. Es tracta d’un gir quilomètric ple de revolts i esvorancs per evitar una paraula que els causa taquicàrdies: “català”.

     Però no ens hem d’enganyar i assenyalar el PP com a únic causant d’aquest insult als catalans, als mateixos aragonesos i a la dignitat i al senderi de tothom qui en tingui un bri. Bona part de la culpa és del partit que ha governat aquella comunitat autònoma durant la major part dels darrers 30 anys, el PSOE aragonès, que, a més, ha estat comandat per un franjolí, Marcel·lí Iglesias. Són culpables d’haver deixat que aquest problema s’enquistés durant dècades i finalment, de tancar-lo en fals, a mitges i a corre-cuita. Si en comptes d’això l’haguessin abordat d’entrada, mitjançant un procés de normalització lingüística, ara no estaríem davant d’una situació ridícula i forassenyada que es pot definir com a subnormalització lingüística com la que ara s’esdevé. Per tant, la culpa és compartida pels dos grans d’Espanya, PP i PSOE, acompanyats per les comparses del PAR i el PCUA, allò que en altres temps que sembla que ara tornen en deien “regiionalismo bien entendido”.