QÜESTIONS DE MIDA
Podem
considerar que estem d’enhorabona, ja que fins i tot el president del govern espanyol comença a besllumar la Catalunya
independent que s’acosta, quan adverteix que els països petits no tenen presència al món i que ens hem de
mantenir units dins d’Espanya per continuar sent grans, respectats i escoltats;
pots comptar...
Últimament es deixa sentir sovint aquest
argument del ram de la por, l’absurda associació de país petit amb país pobre. Només cal pensar durant cinc segons i ens
ve al cap un reguitzell de països de dimensió geogràfica o poblacionals
semblant a la de Catalunya, que viuen molt més bé que aquelles escorrialles d’antics imperis devinguts
a menys que es resisteixen a fer el favor a la Humanitat de desmantellar-se del
tot per poder refundar unes realitats cohesionades, noves i en consonància amb
el segle XXI. Aquestes restes d’imperis, com sovint recorda en Santiago
Espot, són massa grans per atacar
els petits problemes i massa petits per afrontar-ne els globals.. Són administracions completament allunyades
de la societat que governen. Es mostren despòtics, viciats i ancorats en
principis fonamentals totalment superats pel temps. I el més greu de tot, són carrerons sense sortida perquè no
cohesionen la seva població per tirar endavant seguint un projecte comú.
Evidentment, és el cas d’Espanya.
El senyor Mariano Rajoy no deu haver sentit mai parlar de Suïssa, Luxemburg, Àustria, Dinamarca,
Holanda, Suècia, Noruega... Qualsevol d’aquests és comparable a Catalunya
en població o grandària, o totes dues coses alhora, i crec que tots els catalans i també els espanyols acolliríem
amb els braços oberts el nivell de benestar d’aquests països, la seva taxa
d’atur, les prestacions socials... I d’añtres, que també serien comparables,
amb l’afegit que a més han assolit la independència més recentment, com les Repúbliques Bàltiques, Txèquia o Croàcia,
no arriben al nivell dels anteriors, però pugen com l’escuma, mantenen una
societat cohesionada, i es troben en un índex
de satisfacció infinitament superior a l’enregistrat quan eren països
dependents i controlats per altres potències. La prova és que cap d’ellls
vol tornar-ho a ser ni sent enyorança, de la mateixa manera que cap d’ells ha
aixecatr un mur a les seves fronteres i continuen mantenint relacions de tota
mena amb els estats veïns, que els tracten d’igual a igual.
D’altra banda, si la importància rau en
ser grans, perquè no demana el senyor
Rajoy que França s’annexioni Espanya? Mira si és fàcil de rebatre el seu
argument. La realitat és que fa cent
anys al món hi havia menys de la meitat d’estats que ara i el procés sembla
més obert que mai, per tant, els catalans, anem a favor del vent.
Per tant, l’eficiència i la viabilitat no és una qüestió de mides. Hi ha
països petits molt dinàmics, com també n’hi ha de grans. Tot depèn de la manera de fer i de mantenir una societat cohesionada i
moderna, capaç d’afrontar reptes i projectes de futur, amb mentalitat
emprenedora. Humilment, crec que Catalunya
reuneix aquestes condicions, cosa que no sé veure amb Espanya. Un país que
encara té pendent, des de fa 200 anys,
una reforma agrària que li permeti modernitzar-se, amb unes estructures a tots
els nivells encarcarades i obsoletes és inviable i irrecuperable de totes totes.
I si la Catalunya independent que s’esdevindrà
aviat té poca presència al món, ja serà
un gran pas endavant, ja que ara aquesta presència és nul·la, i sota el
paraigua d’Espanya la nostra presència és la riota de tothom, començant pel
líder, Rajoy, que a més de no ser
capaç d’articular una altra llengua a banda de la materna, no té projecte propi
per tirar el seu país endavant i simplement es limita a seguir com un gos petener les instruccions dels grups més
retrògrads de la societat i d’Alemanya, després que el seu predecessor,
Zapatero, i abans que aquest, el salvapàtries Aznar, dilapidessin la fortuna de fons europeus i de diners espoliats als
Països Catalans esmerçats en projectes sense solta ni volta,i de vol gallinaire,
propis d’un estat que porta segles a la deriva, que ha sofert més escissions
que cap altre i que és incapaç d’aprendre dels seus errors, que va repetint fins
a l’infinit.
Els espanyols són dignes de llàstima
perquè no tenen alternativa ni solució a això; almenys els catalans tenim la
via per sortir-nos-en.
És cert, Catalunya no és un país petit en res!
ResponEliminaEndavant companys fins a la Victòria! i de victòria per a nosaltres només n'hi ha una: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA !
LA nostra plena llibertat!
Salvador Molins, BIC_CA, ANC, SI, MxI