LA VOLTETA A CATALUNYA

     Tothom sap que l’esport és un element cabdal per la projecció internacional de les nacions i per a què aquestes gaudeixin de societats sanes i amb esperit positiu, competitiu i ambiciós. Sovint, fins i tot, s’utilitza com a vàlvula d’escapament de molts problemes, per forjar i enfortir identitats... Catalunya sempre ha apostat fort per aquest camp, per això les nostres federacions són més antigues que les de molts estats, algunes són membres fundadores de federacions internacionals, com la FIRS, alguns esports són gairebé exclusius de Catalunya, com l’hoquei, i tenim equips, com el Barça, que són veritables ambaixadors catalans i que gaudeixen d’un prestigi i una autoritat que recorre el món de banda a banda.

     Fins no fa gaires anys, la Volta Ciclista a Catalunya també era una de les competicions ciclistes més prestigioses del món, just per darrere de les tres principals. De fet, com que se celebrava a mitjans de juny, era la prèvia del Tour de França, i per això era vista com un entrenament i una posada a punt pels millors ciclistes del món, perquè el relleu català és dels més muntanyosos d’Europa amb desnivells de tota mena i ports de totes les categories. A banda d’això, hi havia una altra prova de segon rengle, però que també tenia la seva raó de ser i una tradició de més de quaranta anys, que era la Setmana Catalana de Ciclisme,allà pels vols d’abril.

     I seria interessant saber a quina ment preclara se li va acudir desgavellar-ho tot i reduir a la mínima expressió el panorama ciclisrta català.

IRRESPONSABILITAT, MALBARATAMENT I MENYSPREU

     Aquestes tres paraules del títol són les que destil·la el PP envers Catalunya i les seves institucions. Ara li ha tocat el rebre al cos de seguretat nacional, els Mossos d’Esquadra, la policia més antiga del món.

     Després d’haver assistit al bandejament dels Mossos a càrrec del CNI per l’assumpte de les escoltes de Método 3, ara els ha caigut una nova sacsejada que no hauria de quedar impune pel que arrossega i podria haver provocat. La líder del PP a la colònia, en plena època de retallades, sense encomanarse a Déu ni sa mare, s’ha permès el luxe de doblar la seva escorta policial. No confia en els Mossos d’Esquadra, però com que dir-ho públicament seria políticament incorrecte pel menyspreu que suposa cap a una de les institucions fonamentals del Principat, ha tirat pel dret i ha obtingut una altra escorta sense relegar la prèvia. I a nosaltres ens toca sufragar el caprici i els covards recels de la mateixa senyora que demana austeritat i retallades per fer desaparèixer l’estat del benestar i que el seu fill, si fa carrera, no hagi de competir per un lloc de feina amb fills de famílies obreres. Si no confia en els Mossos el que havia de fer era prescindir-ne i contractar uns detectius o guardaespatlles pagats, evidentment, de la seva butxaca. Això que ha fet és corrupció.

     No entenc per què aquesta gent que es passa el dia renegant de tot allò que és Catalunya es presenten a eleccions catalanes. Bé sí que ho entenc. Els escons de l'ensopit Parlament més antic d’Europa són menjadores i trampolins per accedir a Corts espanyoles, el veritable focus de poder, la Terra Promesa dels provincians. Però jo els planyo, en el fons. Deu ser insofrible viure en un lloc que et desperta tanta animadversió i menyspreu. Per força han d’estar amargats, i de fet amb la cara paguen, ja que la nostra nació és el que és i mai no la canviaran, perquè són minoria i cada cop més marginals. Què faran quan Catalunya s’independitzi? Suposo que faran punyetes.

        D’altra banda, el que ha fet Sánchez-Camacho és irresponsable i perillós, per ella i per als policies. El 2002, a Euskadi es va produir una situació com aquesta i va costar la vida a un escorta. Per tant, una conducta tan temerària i un comportament tan mesquí només mereixen la dimissió o l’expulsió immediata, acompanyada d’una doble denúncia formal, per malbaratament de fons públics i per la irresponsabilitat de posar en perill la vida de persones, i també la denúncia pública de la societat catalana per la manca de respecte, l’atac i la deslleialtat tan flagrants d’un personatge tan miserable cap a un dels pilars del nostre país.

CATALONIA IS NOT SCOTLAND

     És nornal que existeixi un corrent de solidaritat entre països que parteixen d’una situació semblant o que lluiten per objectius comuns, però això no ha de fer perdre la perspectiva i sempre cal recordar que cada casa és un món i cada terra fa la seva guerra.

     Durant dècades semblava que ens emmirallàvem amb Euskadi, fins a límits ridículs, si se’m permet dir, sobretot perquè al capdavall s’ha demostrat que anem molt per davant d¡aquell país en el procés independentista, però part de la nostra societat i dels nostres polítics, amb bona fe, s’entestaven a posar-lo com a exemple i a fer front comú amb el poble basc al Cpmgrés de Diputats espanyol, un front que els bascos, d’altra banda, mai s’han pres seriosament més enllà de gestos folklòrics i de cara a la galeria.

     Un cop superada la famosa “basquitis”, alguns catalans han caigut en una nova patologia, en intentar prendre com a exemple Escòcia, com si els nostres destins hi estiguessin lligats. Compte, que això és innecessari i pot ser perillós, perquè esbiaixa totalment l’enfrontament del problema. Davant d’això, fem servir l’esperit crític.

     Analitzem la situació de Catalunya davant d’Espanya i Escòcia davant del Regne Unit i veurem que ambdós casos s’assemblen com un ou a una castanya.

CATALUNYA, CAMPIONA DE MARATONS

     Hi ha dates que passen a la història per la seva èpica i tots els ciutadans les coneixen. Són les grans diades ressaltades amb color vermell al calendari, que identifiquen els col·lectius que les commemoren. Però també n’hi ha d’altres que no figuren als llibres d’Història perquè passen amb discreció, tot i que contribueixen molt a fer gran i prestigiós un país. Em refereixo, per exemple, al passat 16 de desembre, dia de la Marató  contra el càncer, com  ho podria fer igualment a les vint edicions precedents contra aquesta mateixa i altres malalties.

     L’any 1992 fou joiós per Catalunya. Necessitàvem les Olimpíades i les vàrem saber aprofitar fins al punt que encara avui vivim, almenys en part, del seu rèdit. No van ser uns Jocs convencionals, sinó que hi hagué un abans i un després, que tot el món ens ha sabut reconèixer. A banda de l’èxit esportiu clàssic, cal assenyalar també el dels Paralímpics, l’Olimpíada Cultural i al final d’aquell any, la I Marató de TV3. Em permetreu que m’estengui en aquest article sobre el darrer concepte.

HIPERNACIONALISME I PATRIOTISME

     Aquest cap de setmana ha començat la campanya electoral de les eleccions més decisives de la nostra història. Tots aquells que estan en contra del nostre alliberament nacional no es dediquen a argumentar sòlidament, sinó que l’únic que fan és atiar el fantasma de la por, l’amenaça i la desqualificació. Tot això contra el dret a decidir, és a dir, contra la democràcia. És respectable que eestiguin en contra de la nostra independència, i és cert que en virtut de la llibertat d’expressió, poden dir el que els passi pel cap, però certes declaracions sobrepassen la frontera de la immoralitat i el desvergonyiment.

     Dues perles s’han deixat anar aquest cap de setmana, una provinent de la dreta i l’altra de l’ “esquerra” espanyoles. La primera l’ha protagonitzat una de les senyores més riques del món, la Duquessa d’Alba, que ha afirmat que el que està passant a Catalunya és molt poc patriòtic; l’altra prové de la bilis del socialista franjolí, que fou president d’Aragó, Marcel·lí (o Marcelino) Iglesias, que ha gosat comparar el nacionalisme català amb el nazisme, advertint que l’hipernacionalisme ha causat 100 milions de morts.

UNA NACIÓ, UNA LLENGUA OFICIAL

     Em disposo a donar la meva opinió sobre la llengua catalana en una Catalunya independent. Sóc conscient que és un tema que aixeca passions, per tant, s’ha de tractar amb tacte per no ferir sensibilitats.

     Jo em posiciono en favor que el català sigui l’única llengua oficial, però això no vol dir que altres col·lectius, especialment el castellanoparlant, s’hagin de sentir marginats o menyspreats. A Andorra, el català és l’unic idioma oficial i els parlants d’altres llengües no s’ho prenen com una ofensa.

     El castellà és una llengua molt forta i potent i sempre tindrà presència a Catalunya, sigui o no sigui oficial. Actualment ho és juntament amb el català, i ja sabem què passa. El català el parlen uns 10 milions de persones i dels  darrers 300 anys, només en una quarantena ha gaudit de cooficialitat i no pas en tots els seus territoris. A més, ha patit èpoques de dura represió, persecució i desprestigi social. En aquestes condicions no pot competir en rang d’igualtat amb una llengua parlada per 400 milions de persones, que de manera ininterrompuda ha estat oficial al nostre territori durant els esmentats 300 darrers anys, que té presència a tots els organismes internacionals i que gaudeix de cert prestigi social.

MISÈRIA INTEL·LECTUAL

     Alguns polítics deuen pensar que el poble que representen és analfabet i sovint fan declaracions que són un insult i un veritable menyspreu a la intel·ligència de la societat. Un exemple de tot això és José Montilla.

     Qui va ser el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya ha afirmat recentment a TV3 que els referèndums són la fórmula dels dictadors. Per llogar-hi cadires! Com que Franco va utilitzar aquest mètode, buidant-lo de contingut, per crear-se una pàtina democràtica cara enfora, ara resulta que tots els referèndums del món són dictatorials. Aleshores, construir pantans també deu ser una mesura dictatorial, per la mateixa regla de tres. És un argument tan miserable que faria riure si no fes plorar, perquè és deplorable que una persona que ha ocupat un càrrec com el que ha ocupat demostri tanta misèria argumentativa.

     Em vénen al cap els referèndums de la Constitució de 1978, de l’OTAN, d’ingrés a la UE, de la Constitució europea, dels estatuts autonòmics... Tots aquests eren dictatorials? Precisament els socialistes han governat quan s’han convocat la majoria dels esmentats. No recordo que el senyor Montilla digués que el referèndum de l’Estatut de 2006, quan governava el seu partit a Catalunya i a Espanya, fos una mesura dictatorial. En tot cas ho va ser la sentència del Tribunal Constitucional, saltant.se la voluntat de tot un poble. Sembla mentida que aquest home hagi viscut una part de la seva vida sota una dictadura. Un home gris, del mateix color dels que en aquells temps repartien xarop d’estopa.

Al meu parer, és una persona molt pobra intel·lectualment parlant, o bé creu que la resta ho som per empassar-nos les seves poca-soltades. Tractant-se d’ell, deu ser una barreja de totes dues coses. En un altre article d’aquest blog parlàvem del ministre Wert en termes semblants; al final resultarà que és veritat que allò més semblant a un espanyol de dretes, n’és un d’esquerres.

     I parlant d’esquerres, com és possible que algú que es defineix socialdemòcrata estigui en contra de que es facin consultes al poble? Ell diu que no vol haver de triar entre les seves dues identitats. No és això el que es vol decidir en la consulta. Les identitats són personals. Hem de decidir si volen que el nostre país sigui lliure o no per tal que sigui viable en tot el seu conjunt. Jo sí que vull decidir, perquè tinc prou criteri per fer-ho, encara que altres, febles i covards, prefereixen que els de fora decideixin per ells.

     Que un personatge així hagi estat al davant d’una de les institucions més antigues d’Europa, al costat de noms com Francesc Macià o Llúís Companys és una xacra i una ignomínia per a la nostra història, i el pitjor de tot és que qui l’investiren foren precisament els independentistes, sense els quals, aquest individu no hauria arribat enlloc. Per sort, l’independentisme ha evolucionat i s’ha sabut centrar.

     El que hauria de fer, si tingués vergonya, és estar calladet, tenint en compte com va deixar el país. En això també s’assembla a un espanyol de dretes que va pel món donant lliçons amb el cap ben alt i amb 200 morts a l’esquena per haver-nos ficat en una guerra que ningú volia.

     Tot plegat misèria intel·lectual, ganes d’empudegar i contaminar un debat tan seriós com el del dret de decidir. Senyor Montilla, si no vol votar el referèndum, no ho faci, però no ens en privi als que tenim criteri i ganes de participar de la democràcia més enllà d’una periodicitat quadriennal que els dóna via lliure a vostès perquè ens putinegin. No som imbècils, per tant, no ens tracti com si ho fóssim.