CATALUNYA S’ESCRIU AMBV

     Encara que la veritable inicial sigui la mateixa que la de paraules com “coratge”, “contundència”, “civisme” o “compromís”, aquests dies hem d’associar Catalunya amb conceptes com “voluntat”, “votar”, “victòria” i “valor”. Prova d’això és la manifestació massiva que protagonitzarem l’11 de Setembre, Diada Naciomal de Catalunya, en forma de mosaic gegantí de la nostra Senyera, a través de les dues vies principals que travessen la nostra capital de Sud a Nord i de mar a muntanya.

     La Gran Via de les Corts Catalanes i l’Avinguda Diagonal foren dissenyades per Ildefons Cerdà el 1859 en el seu famós Pla de Reforma i Eixample, amb el qual pretenia i va aconseguir convertir Barcelona en una gran ciutat mediterrania i europea, una síntesi de la vocació vertebral de la nació catalana.

CRISPACIÓ SOCIAL: REALITAT O DESIG D’ALGUNS?

     La violència és condemnable sempre, sota qualsevol aparença, i encara més si és gratuïta. No és un mitjà útil per aconseguir cap objectiu en ple segle XXI i deslegitima els seus defensors. Perè de la mateixa manera, les víctimes de la violència no poden utilitzar l’agressió per treure’n rèdit. Tan il·legítim és un cas com l’altre, i en aquest escenari s’ha volgut situar precisament el senyor Pere Navarro, líder del PSC.

     El passat diumenge va ser agredit a la seva ciutat, Terrassa, amb un cop de puny a la cara per una dona de la qual no se’n té cap dada. Fins aquí podem expressar la nostra solidaritat amb la víctima i animar-lo a denunciar els fets, com sempre hem fet des de Catalunya envers els actes violents de tot signe. Tanmateix, el que és execrable i diu poc en favor del dirigent socialista són les declaracions que va fer l’endemà al matí a la ràdio i les que han publicat a Twitter companys seus com Carme Chacón o d’altres partits, com l’imputat Jordi Cañas. Tots ells han volgut vincular l’esdeveniment amb el suposat ambient de crispació que viu la societat catalana, enverinada per un procés que va, segons ells, encaminat a la fractura social, copiant de pas el discurs del PP.

EL WIN-WIN DEL PRESIDENT MAS

     El que més ha transcendit de l’entrevista que el passat dijous la periodista Ariadna Oltra va fer al President de la Generalitat de Catalunya ha estat l’expressió anglesa “win,-win”, que Artur Mas va emprar per fer entendre que en el procés sobiranista en què el Principat viu immers, tothom ha de sortir guanyant, i no podem imaginar en  una Catalujnya victoriosa i una Espanya derrotada o a l’inrevés. Molta gent s’ha posat nerviosa i d’altres respiren alleujats després de sentir aquesta expressió manllevada de l’àmbit més purament econòmic. És comprensible, perquè quan es vol que tothom guanyi acostumen a passar dues coses: O bé que tothom surt perdent, o que s’aconsegueixen unes victòries pírriques que no serveixen per a res.

     S’ha sentit a dir que això pot ser l’aposta per la famosa tercera via, que el President comença a fluixar, que és un paper que vol jugar ara per mostrar de cara a la galeria que té la mà estesa per tal de  negociar i que presenta la cara amable en el contenciós amb Espanya... Jo vull presentar la meva inrerpretació i avanço que em situo en un punt optimista, perquè em conformo amb guanyar, encara que el resultat no sigui una golejada.

SOM I SEREM

     Els homes estem fets d’una pasta curiosa. Quan ens diuen que no hem de passar per un lloc, se’ns desperten les ganes de passar-hi. No hi ha res més temptador que et diguin que estàs privat de quelcom per començar a desitjar-ho imperiosament, encara que potser mai havies experimentat aquella sensació envers allò concret. Com més gran ñs l’autoritat prohibidora, més creix la voluntat dins nostre. Des dels temps de la poma d’Adam i Eva no hem evolucionat gens en aquest aspecte. És inherent a nossaltres mateixos i potser aquesta és la virtut de l’ésser humà, que li ha permès progressar i trencar cadenes i traspassar fronteres. De la mateixa manera que la Història ens demostra que quan un col·lectiu persegueix un objectiu de manera ferma, tard o d’hora l’acaba assolint, passant per damunt de barreres jurídiques, físiques o legals. I l’avantatge de la nostra època és que hi ha garnties per aconseguir-ho sense violència ni vessament de sang.

TORNA LA PLAGA

     Ciutadans de Catalunya: Ja el tornem a tenir aquí. L’heroi del Perejil, el gos llepaculs de l’amo Bush junior, el toro de Pucela, el Tirano Banderas de Plaza Colón, el de les “xapes”, la llumenera de la Universitat de Georgetown, el “castellano viejo” de Larra, el cervell preclar de la FAES, el plantador de la llavor de la tremenda crisi actual, el paladí de la “Castella miserable” de Machado, el marit de l’alcaldessa del Madrid olimpic, el de la dreta de la foto de les Açores, aquell que parlava català a la intimitat (quin fàstic veure la nostrra llengua destrossada per la seva boca); el baluard d¡un règim salvatge que agonitzava tot just fa 38 anys al llit, però que no va arribar a morir del tot i es va deixar domesticar a canvi de continuar remenant les cireres; aquell que per referir-se a ETA parlava de “Frente de Liberación del Puebo Vasco, el “charlotín sacaloquepuedas”, com el va batejar santament l’immens Pepe Rubianes... Tot aquest reguitzell de títols i molts més per tal de definir el salvapàtries Aznar, de nissaga autoritària i de tarannà prepotent a balquena.

MADRID, 2020: DECADÈNCIA I RIDÍCUL

VIA CATALANA: IL·LUSIÓ I FUTUR

En l’espai de quatre dies escassos, l’estat espanyol viurà les dues  cares de la mateixa moneda, que denoten la seva decadència: el fracàs estrepitós de Madrid 2020 i la Via Catalana.

     Dissabte passat, el COI (Comitè Olímpic Internacional) va eliminar la candidatura madrilenya a les Olimpíades de 2020 a les primeres de canvi. Fins i tot, va quedar per sota d’Istambul, amb els problemes d’ordre públic que pateix la ciutat turca. El ridícul va ser flagrant, no per no haver guanyat, sinó perquè a més de no saber-ho fer, tampoc han sabut perdre, atès el reguitzell d’escarafalls, desqualificacions i calúmnies abocades contra els membres del COI.

     Segons la majoria de les veus qosenses, el Comitè té mania a Espanya, com si això fos una escola d’infants. A més acusa de pressions i suborns. Si això fos així, Espanya tampoc té dret a escandalitzar-se, perquè és el que l’estat espanyol acostuma a fer assíduament en tots els àmbits. Posaré un exemple, precisament del terreny esportiu, que ens afecta als catalans. Fa deu anys, la Federació Catalana de Patinatge, cofundadora de la Federació Internacional (FIRS), havia fet discretament tots els passos per ser acceptada com a membre de ple dret en aquest organisme. Quan semblava que tot estava lligat, en una assemblea celebrada a Fresno (Califòrnia), que fou concebuda com un pur tràmit formal per ratificar-ne l’adhesió, la Federació Espanyola va remoure cel i terra fent valdre la seva maquinària de pressió per evitar que Catalunya fos admesa, i ho va aconseguir. Per tant, com ells diuen “donde las dan las toman”. El temps posa tothom a lloc. Per aquest tipus de coses és ben normal que molts catalans sentissin un bon regust de boca dissabrte al vespre.

     Si som objectius, hem de reconèixer a Madrid virtuts en la seva candidatura. Mèrits que l’haurien fet arribar fàcilment a la ronda final de votacions. Però en cap cas era la favorita. Ràpidament enumero raons que devien fer dacantar el COI cap a on ho va fer.

EL CONTE DEL PORT I EL MINISTERI

     Darrerament, la ministra de Foment de l’estat espanyol té molta tirada a passejar per Catalunya. Ha i naugurat trams minúsculs d’autovia que s’han construït a raó d’un quilòmetre anual i aquesta setmana ha aprovat la posada en marxa de les obres per construir els accessos de la nova terminal del Port de Barcelona, la de la banda del Prat. Pel que sembla, Ana Pastor és una persona que cau bé al Govern de la Generalitat, concretament al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila. Diuen que és una persona oberta al diàñeg i molt més eficient que d’altres, com aquella famosa Magdalena Álvarez, membre del govern “amic” de Catalunya, com si això fos un mèrit, ja que ser més eficient que aquell zero a l’esquerra es fa sense voler.

     De tota manera, cal analitzar d’on prové l’execució de les obres, perquè la història ve de lluny.