LA LAPAO O LA SUBNORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

     Fa un fàstic repulsiu comprovar fins on arriba l’odi del PP envers Catalunya i els seus símbols, en especial la llengua, el signe més distintiu. Ara, a la nova llei de llengües de l’Aragó deixen de reconèixer el català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent i s’inventen una denominació ridícula i patètica: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental), unes sigles sospitosament semblants a les d’altres lleis humiliants i nefastes per la nostra nació, com LOAPA o LOFCA. Es tracta d’un gir quilomètric ple de revolts i esvorancs per evitar una paraula que els causa taquicàrdies: “català”.

     Però no ens hem d’enganyar i assenyalar el PP com a únic causant d’aquest insult als catalans, als mateixos aragonesos i a la dignitat i al senderi de tothom qui en tingui un bri. Bona part de la culpa és del partit que ha governat aquella comunitat autònoma durant la major part dels darrers 30 anys, el PSOE aragonès, que, a més, ha estat comandat per un franjolí, Marcel·lí Iglesias. Són culpables d’haver deixat que aquest problema s’enquistés durant dècades i finalment, de tancar-lo en fals, a mitges i a corre-cuita. Si en comptes d’això l’haguessin abordat d’entrada, mitjançant un procés de normalització lingüística, ara no estaríem davant d’una situació ridícula i forassenyada que es pot definir com a subnormalització lingüística com la que ara s’esdevé. Per tant, la culpa és compartida pels dos grans d’Espanya, PP i PSOE, acompanyats per les comparses del PAR i el PCUA, allò que en altres temps que sembla que ara tornen en deien “regiionalismo bien entendido”.

ESPANYA BLINDA LA TORTURA ANIMAL I FAMILIAR

     Pensa malament i l’encertaràs, segons diuen, i vam ser molts els que vam mostrar un altíssim grau d’escepticisme quan el passat 12 de febrer el PP va admetre a tràmit la ILP en favor de la dació en concepte de pagament hipotecari i l’aturada dels desnonaments. El temps ens ha donat la raó. Tot ha estat una maniobra maquiavèl·licx del PP per fer i desfer aprofitant-se de la bona fe de les persones que van signar en favor d’una ILP finalment esbiaixada i desvirtuada..  Així doncs, l’estat espanyol s’ha tornar a mostrat al món tal com és: una estructura anacrònica, tronada, caducada i rància, incapaç i inepta per avançar cap a la modernitat i solucionar els problemes de la gent.

     La ILP en favor de la dació en concepte de pagament hipotecari, havia aplegat 1.400.000 signatures i ara els seus impulsors diuen que no hi ha cap semblança entre el que sol·licitaven i el que s’acabarà aprovant a la cambra baixa de les Corts, grapejada per la majoria absolutament dèspota del PP, en un gest rotund i abominable de menyspreu cap a totes les persones que han perdut casa seva o estan a punt de trobar-s’hi.

     En contraposició, el mateix 12 de febrer, un altre col·lectiu va elevar al Congrés dels Diputats una altra ILP, recolzada per menys de la meitat de signatures que l’anterior, i amb un clar i diàfan objectiu d’atacar per enèsim cop el Parlament de Catalunya. Fou admesa i aprovada sense tocar una sola coma. Es tracta de la proclamació de les curses/matances de braus com a Bé d’Interès Cultural d’Espanya. O en altres paraules, el blindatge de la tortura més monstruosa i salvatge i l’intent de forçar que Catalunya passi per l’adreçador i torni a ser escenari d’aquests espectacles macabres.

MANIFESST EN FAVOR DE LA CULTURA CATALANA

     Ahir, diumenge 7 d’abril, es va celebrar al badaloní barri de Llefià la Festa de la Cultura Catalana, organitzada conjuntament per Òmnium Cultural de Badalona-Barcelonès Nord i l’Ateneu Cultural de Llefià, entitat membre de la Comissió de Cultura de Llefià. La festa va consistir en una sèrie d’activitats i jocs d’animació infantil, esmorzar gratuït per tothom, a base de coca amb xocolata i, finalment, una ballada de sardanes. Abans de començar l’esmentada ballada, el president de l’Ateneu Cultural de Llefià, el sr. Dídac Rubio, va adreçar unes paraules al públic assistent per agrair la seva assistència i va pronunciar un manifest de defensa de la cultura catalana, que va finalitzar amb el cant d’Els Segadors i un fort crit de “Visca Catalunya Lliure”. A continuació reproduïm el text de l’esmentat manifest:

CULTURA, CULTURA I CULTURA

     Vull adreçar-vos un breu missatge que podria resumir-se en tres paraules que en realitat n’és una de sola, però escrita amb lletres ben grosses: CULTURA, CULTURA i CULTURA.

     Perquè la cultura és allò que ens fa humans, en tant que és l’element que ens diferencia dels animals i el que ens fa possible evolucionar gràcies a la transmissió generacional mitjançant el llenguatge.

     A la vida, tots els aspectes estan impregnats de cultura: les arts, la gastronomia, el treball i els oficis, el món urbà, el món rural, les tradicions... Cada col·lectiu, país o nació en té una de pròpia. Totes les cultures són, generalment, interessants, riques i dignes i en el món globalitzat on vivim hem d’estar oberts a conèixer aspectes d’altres col·lectivitats i hem de mostrar-nos receptius als intercanvis culturals, perquè ens ajuden a tenir una visió més àmplia del món i a obrir la ment. Però per damunt de tot, no hem de perdre de vista que nosaltres som CATALANS, i la cultura que hem de protegir, estimar i fomentar és la nostra pròpia i nacional. Totes les societats, fins a la més oberta, prioritzen la seva cultura, i Catalunya no ha de ser l’excepció, com de vegades ho sembla, almenys a certes zones del nostre territori. Hem de posar la cultura catalana per davant de les altres i dotar-la del prestigi que es mereix, no perquè sigui superior a la resta, sinó simplement perquè és la de casa nostra.

NACIONS I REGIONS, OUS I CASTANYES

     Espanya ens continua posant les coses molt fàcils pel que fa a sembrar, regar, adobar i enfortir els arguments en favor de la independència de Catalunya. Els barons del PP de Madrid i Extremadura, com també ho han fet abans els del PSOE d’altres zones, declaren que no permetran cap tracte bilateral entre l’estat espanyol i la Generalitat de cara a un millor finançament, perquè Catalunya és igual a la resta de comunitats autònomes i no pot obtenir privilegis.

     El diàleg amb l’estat és un pas avorrit i feixuc, però segons els experts s’ha de fer forçosament encara que no doni cap fruit, precisament per fer palès a escala internacional que amb Espanya no hi ha res a fer i aconseguir el suport necessari per a poder realitzar el referèndum d’autodeterminació i reconèixer el naixent estat català. Per tant, les engrunes derivades d’un virtual i mediocre pacte, que alguns qualificaran de privilegis i correran a copiar-ne la sol·licitud en virtut de l’insípid “cafè per a tothom”, no són res a tenir en compte. Però sí que vull analitzar la comparació fal·laç que es fa entre comunitats autònomes sota el signe de la igualtat, i dic fal·laç perquè mai a la vida es poden comparar dues realitats diferents que s’assemblen com un ou i una castanya. És una lliçó de primària que el senyor Monago, en la línia intel·lectual de molts polítics espanyols i també catalans, encara no ha après.

LA VOLTETA A CATALUNYA

     Tothom sap que l’esport és un element cabdal per la projecció internacional de les nacions i per a què aquestes gaudeixin de societats sanes i amb esperit positiu, competitiu i ambiciós. Sovint, fins i tot, s’utilitza com a vàlvula d’escapament de molts problemes, per forjar i enfortir identitats... Catalunya sempre ha apostat fort per aquest camp, per això les nostres federacions són més antigues que les de molts estats, algunes són membres fundadores de federacions internacionals, com la FIRS, alguns esports són gairebé exclusius de Catalunya, com l’hoquei, i tenim equips, com el Barça, que són veritables ambaixadors catalans i que gaudeixen d’un prestigi i una autoritat que recorre el món de banda a banda.

     Fins no fa gaires anys, la Volta Ciclista a Catalunya també era una de les competicions ciclistes més prestigioses del món, just per darrere de les tres principals. De fet, com que se celebrava a mitjans de juny, era la prèvia del Tour de França, i per això era vista com un entrenament i una posada a punt pels millors ciclistes del món, perquè el relleu català és dels més muntanyosos d’Europa amb desnivells de tota mena i ports de totes les categories. A banda d’això, hi havia una altra prova de segon rengle, però que també tenia la seva raó de ser i una tradició de més de quaranta anys, que era la Setmana Catalana de Ciclisme,allà pels vols d’abril.

     I seria interessant saber a quina ment preclara se li va acudir desgavellar-ho tot i reduir a la mínima expressió el panorama ciclisrta català.

IRRESPONSABILITAT, MALBARATAMENT I MENYSPREU

     Aquestes tres paraules del títol són les que destil·la el PP envers Catalunya i les seves institucions. Ara li ha tocat el rebre al cos de seguretat nacional, els Mossos d’Esquadra, la policia més antiga del món.

     Després d’haver assistit al bandejament dels Mossos a càrrec del CNI per l’assumpte de les escoltes de Método 3, ara els ha caigut una nova sacsejada que no hauria de quedar impune pel que arrossega i podria haver provocat. La líder del PP a la colònia, en plena època de retallades, sense encomanarse a Déu ni sa mare, s’ha permès el luxe de doblar la seva escorta policial. No confia en els Mossos d’Esquadra, però com que dir-ho públicament seria políticament incorrecte pel menyspreu que suposa cap a una de les institucions fonamentals del Principat, ha tirat pel dret i ha obtingut una altra escorta sense relegar la prèvia. I a nosaltres ens toca sufragar el caprici i els covards recels de la mateixa senyora que demana austeritat i retallades per fer desaparèixer l’estat del benestar i que el seu fill, si fa carrera, no hagi de competir per un lloc de feina amb fills de famílies obreres. Si no confia en els Mossos el que havia de fer era prescindir-ne i contractar uns detectius o guardaespatlles pagats, evidentment, de la seva butxaca. Això que ha fet és corrupció.

     No entenc per què aquesta gent que es passa el dia renegant de tot allò que és Catalunya es presenten a eleccions catalanes. Bé sí que ho entenc. Els escons de l'ensopit Parlament més antic d’Europa són menjadores i trampolins per accedir a Corts espanyoles, el veritable focus de poder, la Terra Promesa dels provincians. Però jo els planyo, en el fons. Deu ser insofrible viure en un lloc que et desperta tanta animadversió i menyspreu. Per força han d’estar amargats, i de fet amb la cara paguen, ja que la nostra nació és el que és i mai no la canviaran, perquè són minoria i cada cop més marginals. Què faran quan Catalunya s’independitzi? Suposo que faran punyetes.

        D’altra banda, el que ha fet Sánchez-Camacho és irresponsable i perillós, per ella i per als policies. El 2002, a Euskadi es va produir una situació com aquesta i va costar la vida a un escorta. Per tant, una conducta tan temerària i un comportament tan mesquí només mereixen la dimissió o l’expulsió immediata, acompanyada d’una doble denúncia formal, per malbaratament de fons públics i per la irresponsabilitat de posar en perill la vida de persones, i també la denúncia pública de la societat catalana per la manca de respecte, l’atac i la deslleialtat tan flagrants d’un personatge tan miserable cap a un dels pilars del nostre país.

CATALONIA IS NOT SCOTLAND

     És nornal que existeixi un corrent de solidaritat entre països que parteixen d’una situació semblant o que lluiten per objectius comuns, però això no ha de fer perdre la perspectiva i sempre cal recordar que cada casa és un món i cada terra fa la seva guerra.

     Durant dècades semblava que ens emmirallàvem amb Euskadi, fins a límits ridículs, si se’m permet dir, sobretot perquè al capdavall s’ha demostrat que anem molt per davant d¡aquell país en el procés independentista, però part de la nostra societat i dels nostres polítics, amb bona fe, s’entestaven a posar-lo com a exemple i a fer front comú amb el poble basc al Cpmgrés de Diputats espanyol, un front que els bascos, d’altra banda, mai s’han pres seriosament més enllà de gestos folklòrics i de cara a la galeria.

     Un cop superada la famosa “basquitis”, alguns catalans han caigut en una nova patologia, en intentar prendre com a exemple Escòcia, com si els nostres destins hi estiguessin lligats. Compte, que això és innecessari i pot ser perillós, perquè esbiaixa totalment l’enfrontament del problema. Davant d’això, fem servir l’esperit crític.

     Analitzem la situació de Catalunya davant d’Espanya i Escòcia davant del Regne Unit i veurem que ambdós casos s’assemblen com un ou a una castanya.