Badalona Independentista

CRISPACIÓ SOCIAL: REALITAT O DESIG D’ALGUNS?

     La violència és condemnable sempre, sota qualsevol aparença, i encara més si és gratuïta. No és un mitjà útil per aconseguir cap objectiu en ple segle XXI i deslegitima els seus defensors. Perè de la mateixa manera, les víctimes de la violència no poden utilitzar l’agressió per treure’n rèdit. Tan il·legítim és un cas com l’altre, i en aquest escenari s’ha volgut situar precisament el senyor Pere Navarro, líder del PSC.

     El passat diumenge va ser agredit a la seva ciutat, Terrassa, amb un cop de puny a la cara per una dona de la qual no se’n té cap dada. Fins aquí podem expressar la nostra solidaritat amb la víctima i animar-lo a denunciar els fets, com sempre hem fet des de Catalunya envers els actes violents de tot signe. Tanmateix, el que és execrable i diu poc en favor del dirigent socialista són les declaracions que va fer l’endemà al matí a la ràdio i les que han publicat a Twitter companys seus com Carme Chacón o d’altres partits, com l’imputat Jordi Cañas. Tots ells han volgut vincular l’esdeveniment amb el suposat ambient de crispació que viu la societat catalana, enverinada per un procés que va, segons ells, encaminat a la fractura social, copiant de pas el discurs del PP.

     Sembla que hi hagi gent que està esperant i desitjant amb totes les forces que realment hi hagi esclats de violència i crispació  pels carrers de Catalunya, per poder-s’hi arrapar amb tal de desprestigiar el procés independentista i criminalitzar tot el col·lectiu que l’abraça. Al País Basc sempre ho han tingut molt fàcil. Tot ho vinculaven a ETA i la Kale Borroka, Però tal com va dir en el seu dia el també socialista Felipe González, el veritable problema és Catalunya, precisament perquè aquí tenim la immensa sort de no allotja grups violents o directament terroristes. En aquest ordre de coses, cal aprofitar qualsevol avinentesa per fer un salt inductiu i convertir les anècdotes en generalitzacions, encara que no tinguin fonaments, que siguin fets poc contrastats. S’ha vist amb la UDEF i ara amb l’agressió del senyor Navarro, que no ha pogut caure més baix en intentar treure partit d’un episodi aïllat perpetrat per una persona de la qual no se’n coneix ni la identitat ni res de res.

     A Catalunya no hi ha crispació social, però alguns se la inventen, com el ministre d’Inrterior espanyol quan va afirmar el passat Nadal que moltes famílies no s’havien reunit a dinar per culpa del procés sobiranista. O quan diuen que es persegueix el castellà, o la senyora Camacho amenaça amb marxar de Catalunya eprquè l’ambient s’està tornant irrespirable.

     Venim de Sant Jordi, que vam celebrar la setmana passada, amb els carrers de tot el Principat plens de gent de gom a gom, persones de totes les ideologies i condicions, i no hi va haver cap aldarull, com és habitual, ni tan sols davant de personatges que han tractat Catalunya amb la punta de la sabata, com Pedro J. Ramírez o Rosa Díez, que van venir a signar llibres. El senyor Navarro també ha aprofitat per declarar que aquell dia es van viure situacions incòmodes a la parada del PSC a la Rambla de Barcelona (mirades d’odi, insults...) Jo hi vaig passar a mitja tarda i vaig estar una estona fixant-me en la parada del PSC i la d’ERC, que estaven l’una davant de l’altra al Pla de l’Ós i l’únic que vaig observar va ser que la d’Esquerra era plena a vessar de gent en tot moment, mentre que a la del PSC hi havia quatre gats, sent generós, però no vaig advertir cap improperi ni impertinència de ningú. Ja se sap que la indiferència fa més mal que els insults, segons com. En tot cas, potser si es va escapar alguna mirada d’odi podia ser d’antics votants del sector crític, no necessàriament d’independentistes empedreïts, com potser la dona que li va etzibar el cop de puny. Vés a saber. Sense proves, tot plegat és fer volar coloms.

     Hem celebrat dues Diades Nacionals amb milions de catalans al carrer, amb cares d’il·lusió, no pas de crispació, i amb un balanç de ni tan sols un vidre trencat. Bé sí, hi va haver una trencadissa, la que va patir el Centre Blanquerna de Madrid, quan van entrar-hi a rebentar l’acte que s’hi cleebrava aquella colla d’energúmens que ara es presenten a les eleccions europees. Aquells sí que feien cara de crispació, per dir-ho de manera suau, la mateixa que els policies crispats de Mestalla que van insultar i apallissar un jove de Cadqqués que duia una estelada a la final de Copa del Rei.

     En qualsevol cas, si aquí hi hagués crispació, quin en seria el motiu? Demanar poder votar? És, doncs, l’essència de la democràcia el que produeix crispació? Mentre els independentistes érem minoria i respectàvem l’status quo no hi havia crispació; ara que sospitem fonamentadament que som majoria i ho volem fer palès legítimament, resulta que crispem l’ambient.

     Senyor Navarro i companyia, no intentin encendre el ble on no hi ha pólvora. Fins i tot, segons una enquesta recent, la majoria dels que estan en contra de la independència respectarien el resultat de la consulta del 9 de novembre, per tant, no s’inventin fractures socials. Aquí no hi ha ningú emmordassat, tothom té l’oportunitat d’expressar-se amb llibertat, i en una mateixa taula de debat poden seure membres de l’ANC, Súmate i ia Societat Civil Catalana. Per cert, em pregunto què passaria si el President Mas o Oriol Junqueras anessin a Madrid a signar llibres.

     I una última cosa. Faci el favor, senyor Navarro, de no pretendre treure profit de les agressions. Ja sabem que tal com està el seu partit, en ple procés de descomposició i farcit de desercions, necessita aferrar-se a un clau roent, però en aquest cas és indigne, sobretot de cara a qui realment té la sensació de ser víctima de la violència, que justament del que menys ganes té és de fer safareig amb la seva desgràcia. El que fan aquestes persones normalment és anar a la comissaria a denunciar els fets. El que no es pot fer sense proves és derivar responsabilitats ni calumniar.