BENVINGUDA CROÀCIA

BENVINGUDA CROÀCIA

     Des de dilluns passat, tenim un nou company de viatge a la Unió Europea: la República de Croàcia, amb una superfície de 56.694 km2 i una població d’uns 4.300.000 habitants. Un país que va assolir la independència fa tan sols 22 anys, que salvant les distàncies, demostra que precisament la independència és el camí que han de seguir totes aquelles nacions que vulguin ser alguna cosa al món i gaudir de reconeixement.

     És cert que Croàcia pateix una crisi tan cruenta com la nostra, i també una corrupció tristament típica dels països mediterranis, però té eines per sortir-se’n, gestiona la totalitat dels recuross que genera, negocia de tu a tu amb altres estats i en cap cas ha viscut cap temptativa de tornar a dependre de Sèrbia. Cal tenir en compte que, com que Iugoslàvia era una dictadura, la independència li va costar una guerra cruenta als croates, però tot i això, els que hem visitat el país en els darrers anys, hem conegut una genrt oberta i optimista amb ganes de tirar endavant. I per cert, almenys els corruptes van a la presó, encara que hagin estat caps de govern.

     Automàticament, la seva llengua, el serbocroat, que compta amb una mica menys de la meitat de parlants que el català, ha estat admesa com a oficial a la UE, i les seves infraestructures, de més o menys qualitat, connecten directament amb tota la Unió. Entren com a receptors de fons europeus perquè se’l considera un país pobre, tot i ser molt més benestant que quan bona part dels seus recursos se n’anava a Belgrad i no en retornava (a què els recorda això?), en tant que, juntament amb Eslovènia, era la nació més pròspera de l’antiga Iugoslàvia.

     Està clar que Catalunya ha de seguir l’exemple de Croàcia, tenint en compte que, a més, partim de circumstàncies avantatjoses que els croates no tenien. Per sort, no hi ha cap possibilitat que la nostra independència comporti cap guerra. Nosaltres ja som dins la UE, per tant, gaudim d’unes garanties. A més, som dels pocs països de la Mediterrània aportadors de recursos a la Unió. No crec que el projecte europeu passi per anar afegint països beneficiaris i prescindir-ne dels contribuents nets. Però si contra tota lògica la Unió Europea ens expulsés per exercir un dret tan elemental com el d’autodeterminació, això tampoc voldria dir estar aïllats dins de les nostres fronteres.També ens serveix d’exemple d’això Croàcia, que abans d’ingressar a la Unió ha gaudit de molta llibertat de moviments. Amb el DNI o el passaport no hi havia cap obstacle que impedís de visitar un país tan esplèndid.

     Sóc partidari de trencar-nos les banyes per mantenir-nos dins la UE. El nostre europeisme i la nostra història des dels orígens ens vincula a unes estretes relacions amb la resta de pobles europeus. Hem de fer tots els possibles per continuar dins d’aquests cercles... tot el que calgui, excepte renunciar a la nostra llibertat nacional. Cal que Europa trobi fermesa en aquest postulat. Al capdavall, en el pitjor dels casos, utilitzant una expressió col·loquial, val més ser cap d’arengada que no pas cua de lluç, i això Croàcia ho sap molt bé i ens en pot donar lliçons.

     Així doncs,donem la benvinguda Croàcia, i esperem que en el futur mantinguem unes bones relacions d’amistat croates i catalans. Relacions que ja antigament es van teixir, i al Dubrovnik medieval, en algunes façanes, encara en queden mostres. Dos països amb una Natura, història i cultura exuberant, banyats per aquest mar que ha estat una font de riquesa i de civilitzacions que ens han anat modelant, i que ara està tristament associat a la pobresa i la corrupció. Els que tenim eines i potencial, com els croates i els catalans, també els italians del Nord, tenim el deure de tornar-lo a prestigiar i donar-li la centralitat que mai hauria hagut de perdre.

     Croàcia ha estat el 28è. Catalunya ha de ser i serà el 29è.