Badalona Independentista

QÜESTIONS DE MIDA

     Podem considerar que estem d’enhorabona, ja que fins i tot el president del govern espanyol comença a besllumar la Catalunya independent que s’acosta, quan adverteix que els països petits no tenen presència al món i que ens hem de mantenir units dins d’Espanya per continuar sent grans, respectats i escoltats; pots comptar...

     Últimament es deixa sentir sovint aquest argument del ram de la por, l’absurda associació de país petit amb país pobre. Només cal pensar durant cinc segons i ens ve al cap un reguitzell de països de dimensió geogràfica o poblacionals semblant a la de Catalunya, que viuen molt més bé que aquelles escorrialles d’antics imperis devinguts a menys que es resisteixen a fer el favor a la Humanitat de desmantellar-se del tot per poder refundar unes realitats cohesionades, noves i en consonància amb el segle XXI. Aquestes restes d’imperis, com sovint recorda en  Santiago Espot, són massa grans per atacar els petits problemes i massa petits per afrontar-ne els globals.. Són administracions completament allunyades de la societat que governen. Es mostren despòtics, viciats i ancorats en principis fonamentals totalment superats pel temps. I el més greu de tot, són carrerons sense sortida perquè no cohesionen la seva població per tirar endavant seguint un projecte comú. Evidentment, és el cas d’Espanya.

     El senyor Mariano Rajoy no deu haver sentit mai parlar de Suïssa, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia, Noruega... Qualsevol d’aquests és comparable a Catalunya en població o grandària, o totes dues coses alhora, i crec que tots els catalans i també els espanyols acolliríem amb els braços oberts el nivell de benestar d’aquests països, la seva taxa d’atur, les prestacions socials... I d’añtres, que també serien comparables, amb l’afegit que a més han assolit la independència més recentment, com les Repúbliques Bàltiques, Txèquia o Croàcia, no arriben al nivell dels anteriors, però pugen com l’escuma, mantenen una societat cohesionada, i es troben en un índex de satisfacció infinitament superior a l’enregistrat quan eren països dependents i controlats per altres potències. La prova és que cap d’ellls vol tornar-ho a ser ni sent enyorança, de la mateixa manera que cap d’ells ha aixecatr un mur a les seves fronteres i continuen mantenint relacions de tota mena amb els estats veïns, que els tracten d’igual a igual.

     D’altra banda, si la importància rau en ser grans, perquè no demana el senyor Rajoy que França s’annexioni Espanya? Mira si és fàcil de rebatre el seu argument. La realitat és que fa cent anys al món hi havia menys de la meitat d’estats que ara i el procés sembla més obert que mai, per tant, els catalans, anem a favor del vent.

     Per tant, l’eficiència i la viabilitat no és una qüestió de mides. Hi ha països petits molt dinàmics, com també n’hi ha de grans. Tot depèn de la manera de fer i de mantenir una societat cohesionada i moderna, capaç d’afrontar reptes i projectes de futur, amb mentalitat emprenedora. Humilment, crec que Catalunya reuneix aquestes condicions, cosa que no sé veure amb Espanya. Un país que encara té pendent, des de fa 200  anys, una reforma agrària que li permeti modernitzar-se, amb unes estructures a tots els nivells encarcarades i obsoletes és inviable i irrecuperable de totes totes.

     I si la Catalunya independent que s’esdevindrà aviat té poca presència al món, ja serà un gran pas endavant, ja que ara aquesta presència és nul·la, i sota el paraigua d’Espanya la nostra presència és la riota de tothom, començant pel líder, Rajoy, que a més de no ser capaç d’articular una altra llengua a banda de la materna, no té projecte propi per tirar el seu país endavant i simplement es limita a seguir com un gos petener les instruccions dels grups més retrògrads de la societat i d’Alemanya, després que el seu predecessor, Zapatero, i abans que aquest, el salvapàtries Aznar, dilapidessin la fortuna de fons europeus i de diners espoliats als Països Catalans esmerçats en projectes sense solta ni volta,i de vol gallinaire, propis d’un estat que porta segles a la deriva, que ha sofert més escissions que cap altre i que és incapaç d’aprendre dels seus errors, que va repetint fins a l’infinit.

     Els espanyols són dignes de llàstima perquè no tenen alternativa ni solució a això; almenys els catalans tenim la via per sortir-nos-en.