UNA NACIÓ, UNA LLENGUA OFICIAL
Em disposo a donar la meva opinió sobre la llengua catalana en una Catalunya
independent. Sóc conscient que és un tema que aixeca passions, per tant, s’ha
de tractar amb tacte per no ferir sensibilitats.
Jo em posiciono en favor que el català sigui l’única llengua oficial,
però això no vol dir que altres col·lectius, especialment el castellanoparlant,
s’hagin de sentir marginats o menyspreats. A Andorra, el català és l’unic
idioma oficial i els parlants d’altres llengües no s’ho prenen com una ofensa.
El castellà és una llengua molt forta i
potent i sempre tindrà presència a Catalunya, sigui o no sigui oficial.
Actualment ho és juntament amb el català, i ja sabem què passa. El català el parlen uns 10 milions de
persones i dels darrers 300 anys, només en
una quarantena ha gaudit de cooficialitat i no pas en tots els seus territoris.
A més, ha patit èpoques de dura represió, persecució i desprestigi social. En
aquestes condicions no pot competir en
rang d’igualtat amb una llengua parlada per 400 milions de persones, que de
manera ininterrompuda ha estat oficial al nostre territori durant els esmentats
300 darrers anys, que té presència a tots els organismes internacionals i que
gaudeix de cert prestigi social.
Portem més de trenta anys de cooficialitat
i ja en veiem els resultats: el català
continua sent minoritzat fins a nivells ridículs en molts àmbits. En el
cinema, només té una quota de l’11% i encara amb tots els escarafalls de les
majors; només un 5% dels judicis celebrats a Catalunya es realitzen en la
llengua pròpia del país; al quiosc, les publicacions catalanes estan molt per
sota de les castellanes; a la UE ni tan sols és llengua oficial (el maltès amb menys
de 100.000 parlants ho és); tots els
catalanoparlants són capaços d’expressar-se en castellà, cosa que està molt bé
i ens enriqueix, però no tots els castellanoparlants saben parlar català.
En definitiva, quan dues llengües de
condicions tan diferents competeixen mai no hi ha bilingüisme, que seria
quelcom positiu, sinó diglòssia, que significa la minorització de la més
feble, en el nostre cas, la catalana.
Això
només es pot corregir amb una discriminació positiva cap a aquesta llengua
secularment minoritzada, que només port garantir l’oficialitat única. Això
vol dir que les altres llengúes que es parlen a Catalunya han de ser
perseguides o maltractades? De cap manera. Volem construir un país on tothom, o
la immensa majoria, se senti còmoda, per tant, ha d’haver-hi una garantia de
drets per altres col·lectius que tenen els seus orígens fora de la nostra
nació. El castellà no necessita ser
oficial per continuar existint a Catalunya ni perquè els seus parlants vegin coberts
els seus drets. En aquest món globalitzat tothom tindrà accés a continguts
en totes les llengües que ho desitgi (Internet, la televisió, la ràdio, la
premsa...)
A
Internet no hi haurà cap censura, per descomptat. Pel que fa a la televisió es
pot arribar a acords amb Espanya perquè continuïn emetent en obert alguns dels
seus canals, a canvi que al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent es
pugui veure sense restriccions la TVC, per exemple. I quant a la premsa, de
la mateixa manera que molts quioscos reben diaris d’altres països, també podran vendre alguns diaris espanyols si en tenen
demanda. Això mateix passarà a les llibreries, a més de llibres en català, n’hi
haurà en castellà i en totes aquelles llengües que tinguin quota de mercat. I
als restaurants, la carta estarà com a mínim en català, i a partir d’aquí, en
totes les llengües que l’amo de l’establimejnt cregui pertinent per satisfer
els seus clients, i el mateix efecte pel que fa a la retolació de comerços i
establiments públics. De fet, tot això dels restaurants i els comerços ja està
comtemplat en la legislació vigent, per tant, no hi hauria tantes diferències,
l’únic que caldria és exigir que es complís.
S’ha de
garantir que el catalanoparlant pugui viure les 24 hores del dia en català, cosa que no passa ara. Però a banda d’això, els
castellanoparlants també ho podran fer en el seu dia a dia. Quan vagin a una
botiga, si el dependent coneix el castellà (100% segur que sí), aquella pesona
serà atesa en castellà, perquè ningú parla el català “per fotre”, com alguns es
pensen.
Que el
castellà no sigui oficial no vol dir que no es valori. Segurament, l’única cosa
bona que hem tret de 300 anys d’ocupació espanyola és haver après una llengua
sense renunciar a la nostra. I això és intrínsecament bo, encara que no fou introduïda d’una manera legítima ni
amistosa. Ja que l’hem apresa, intentem no perdre-la. Per això, jo trobaria encertat que es continués
impartint a les escoles l’assigantura de Llengua Castellana, com ara, de la
mateixa manera que s’imparteix l’anglès sense ser oficial tampoc. Bé, l’anglès,
com que no el dominem encara, hauria de tenir més relleu. En canvi, està demostrat que el castellà, amb dues
hores setmanals, queda ben assimilat en els nostres infants, fins i tot, amb
una avaluació mitjana més alta que a altres zones de l’estat on és llengua
única. Amb la continuïtat del castellà a les aules dues hores setmanals, a
més, evitem empènyer a l’atur un col·lectiu força important de mestres i professors,
ja que molts catalans s’hi dediquen.
Un català que,
a més de la llengua pròpia, domini el castellà i l’anglès té molts punts per triomfar
i moltes portes obertes arreu del món. De bell
antuvi, podrem accedir a qualsevol oferta de feina a Espanya, mentre que la
majoria d’espanyols no podran accedir a les nostres places si no acrediten
coneixements de català.
Per tal que aquest col·lectiu que també
ens ajudarà a arribar a la independència no se senti agredit, crec que seria
bona idea que tinguessin dret a adreçar-se a l’administració en castellà. És
més, donariem exemple de modernitat i
europeisme si tots els ciutadans europeus poguessin adreçar-se per escrit a la
nostra administració en qualsevol de les llengües oficials de la UE.
En definitiva, crec que la independència ha de garantir els drets
dels catalanoparlants a utilitzar la llengua pròpia del país i que el català
tingui el rang que li ha de donar prestigi i presència internacional. Ha de
ser una llengua imprescindible per accedir a un lloc de feina. Serà la llengua
oficial del Parlament de Catalunya, de totes les instàncies de govern i ho serà
també a la UE. Podrem veure totes les pel·lícules del cine en català L’ensenyament
ha de ser en català, però caldrà potenciar l’anglès i preservar el castellà per
no perdre competències en una llengua que actualment ja dominem. I un cop tinguem els nostres drets coberts hem de procurar que altres col·lectius se
sentin còmodes al nostre país, així se’l faran seu i el defensaran. Amb un
missatge de moderació i respecte cap a tothom, es poden guanyar més adhesions al
projecte independentista i oferirem un aspecte atractiu i obert arreu. En el món globalitzat en què vivim és
absurd pensar que el castellà desapareixerà de cop i volta de Catalunya, i a
més, no cal que això passi.
Som conscient que la independència requereix negociació, i això suposarà fer certes concessions. Ara bé, es possible que alguns partits
polítics, com ja apunten, per guanyar adhesions cap a la independència, potser amb bona fe, tirin pel dret i d’entrada estiguin
disposats a no fer un discurs semblant a aquest i renunciïn a què el català
sigui única llengua oficial en benefici del castellà. En aquet cas, el
català continuaria amb els mateixos problemes actuals, i ni tan sols tenim la garantia que fos proclamart oficial a la UE, ja que ara, amb el mateix estatus de cooficialitat no ho és. Així doncs, per molt preferent
que sigui el català o busquin altres fórmules, continuarà havent-hi catalans que no podran viure les 24 hores del dia
en la llengua pròpia, això segur. Continuarà el debat de per què no es dóna
a triar l’escolarització únicament en castellà, les majors tindran excusa per no
traduir al català, i moltes altres discussions que amb el meu plantejament
quedaríen automàticament i satisfactòriament resoltes.
Interessant, ha ha mes numeros en aquest article de llengua i lleis que en tots els altres d'economia.
ResponEliminaSí, però de comentaris, només el teu aquí al blog. Gràcies.
ResponEliminaSuposo que per molt que la gent valori els aspectes ecdonòmics i a l'hora de la veritat siguin més decisius, el tema de la llengua aixeca més passió. L'economia arriba al cap, però la llengua arriba al cor.
T'haig de confessar que ha estat l'article que més m'ha costat escriure i que més he revisat precisament per això, perquè requereix molt de tacte.