Badalona Independentista

CATALUNYA I LA UE. ANTÍDOT CONTRA LA POR

     Que Catalunya té una vocació europeista és quelcom indubtable. En el seu origen, els comtats catalans van néixer com a marca fronterera del Sacre Imperi Romà, entitat que englobava diversos pobles: catalans, aquitans, francs, borgonyons, llombards, saxons... El primer precedent de la UE en la seva forma medieval. Pel que fa al nostre país, fins a la data relativament tardana de 1213 (batalla de Miret), les relacions principals miraven cap al Nord, és a dir, cap a Europa. Després, els seus interessos giren cap al Sud (València), però sobretot cap a l’Est (expansió mediterrània) on continua relacionant-se amb territoris europeus extrapeninsulars.

     Per tant, és natural que continuem apostant per Europa, de cara a la nostra independència, mentre que els que no desitgen aquest escenari saben que atiar les pors sobre una possible sortida de la UE els pot proporcionar rèdits. Per això, em disposo a explicar quin abast real pot tenir l’hipotètic fet que un cop independents, d’entrada, quedem fora de la Unió.

     L’anàlisi s’ha de mirar des de tres aspectes relacionats, però singulars:

1.      La moneda

2.      La llibertat de moviments de persones i mercaderies

3.      La representació a les institucions

     De fet, no faig res més que reproduir i donar difusió a les paraules que el notari i diputat del Parlament de Catalunya per Solidaritat per la Independència, el senyor Alfons López-Tena, va pronunciar fa pocs dies en una entrevista a Canal Català. Ell, com a jurista, mereix credibilitat. Aquest article, d’altra banda, pot complementar un d’anterior, publicat per mi ara fa un mes en aquest mateix blog: Per pura lògica, dins la UE.

1.      Pel que fa a la moneda, és un aspecte sobre el qual cada estat té plena sobirania. Ningú ens pot privar d’utilitzar l’Euro, siguem o no a la UE. La prova és que Andorra utilitza aquesta moneda tot i no ser-ne membre, i alhora, el Regne Unit i Dinamarca han mantingut fins a dia d’avui les seves monedes pròpies, desmarcant-se en aquest sentit de la resta de la Unió. Ningú podria exigir que canviéssim d’unitat monetària; és competència exclusiva dels estats. L’únic que no tindríem serien encunyacions pròpies, tal com passa a Andorra. Per tant, NO SORTIREM DE L’EURO.

2.      Els refractaris a la independència s’entesten a dir que l'estat propi és sinònim d’aïllament, fronteres, aranzels, i per tant, misèria (com si amb Espanya nedéssim a l’abundància). Res de tot això. Encara que no fóssim membres de ple dret, continuaríem dins de l’espai Schengen, és a dir, restaria garantida la plena llibertat de moviment de persones i mercaderies, sense fronteres, ni aranzels, amb la convalidació de títols iniversitaris i la garantia de la ciutadania europea, que ningú ens pot privar d’aplicar, perquè també és competència dels estats. Això és així de totes totes, no només per interès de Catalunya, sinó pel d’Europa, inclòs el d’Espanya, encara que aquest darrer s’amaga. Catalunya és el cor de l’EURAM, l’arc mediterrani, que s’ha d’articular amb el corredor. Establir unes fronteres a la Sénia, la Franja de Ponent i al Pirineu escanyaria aquest focus de desenvolupament, les empreses europees, especialment les espanyoles, perdrien un mercat important, i els comunitaris residents a Catalunya, que són ciutadans de ple dret, de cop i volta passarien a ser estrangers en una situació imprecisa i sense cobertures. Realment, algú creu que Europa es pugui permetre aquest cúmul de despropòsits? De cap manera. Si no som membres de ple dret, el nostre status serà com el de Noruega, Suïssa o Croàcia. No tenen europarlamentaris a Brussel·les, però poden moure’s i comerciar per tota l’Europa Unida tranquil·lament, i a més  no són precisament pobres ni miserables. Així doncs, CAP MENA D’AÏLLAMENT. Ara, dins d’Espanya, estem més aïllats, perquè no podem decidir quines connexions aèries podem tenir des del Prat, quines infraestructures de comunicació i transport construïm o ampliem per garantir el nostre desenvolupament...

3.      La representació d’europarlamentaris i altres càrrecs de les institucions de la UE seria l’únic aspecte que ens podrien vetar d’entrada. És a dir, no hi hauria diputats del nou estat català a Brussel·les i Estrasburg. Tampoc podríem votar a les eleccions europees i el català no seria oficial a la UE. O sigui, tot més o menys com ara. Els actuals europarlamentaris catalans tenen poc marge de maniobra per defensar Catalunya, ja que van enviats de part d’Espanya, i la nostra llengua no és oficial. Això sí, ara podem votar, però de què ens serveix, si Catalñunya com a entitat política, no hi té cap vigència?  Però en aquest aspecte, podríem utilitzar les nostres armes. Ha d’haver-hi una negociació amb Espanya, amb l’arbitratge internacional, segons el qual podríem arribar a fer-nos càrrec d’una part del dèficit espanyol a canvi que no ens vetin i convencin altres estats de no fer-ho. És un exemple, i cal recordar que la independència no és gratuïta i la pagarem de la nostra butxaca, com l’amic Santiago Espot recorda sovint. Tanmateix, més que una despesa seria una inversió que donarà fruits. Haurem de pagar, però només un cop, no pas pels segles dels segles, com ara. I tindrem representants a Europa, i la nostra llengua rebrà el merescut reconeixement. Si Espanya, per orgull, no s’avé a negociar, serà la UE qui l’obligarà a fer-ho, perquè suposo que la Banca europea vol recuperar, almenys en part, els fons que ha prestat a Espanya. I és evident que Espanya, sense l’ajut de Catalunya, no podrà eixugar mai els deutes contrets. En conclusió, seria qüestió de poc temps que fóssim membres de ple dret, però si la cosa s’allargués, tampoc ens afectaria això al dia a dia, ja que els aspectes fonamentals són els dos anteriors, i ja hem vist que quedaven garantits.

     Som europeistes perquè la UE ens inspira confiança, perquè és un projecte en construcció (no tancat i barrat, com  Espanya), i perquè té un aspecte plenament democràtic. Per això no podem imaginar un escenari en el qual Europa ens posi com a condició sine qua non per tal que Catalunya sigui membre de ple dret, que haguem de ser espanyols per força,.malgrat que en un referèndum la majoria demostri que no ho vol continuar sent. És absurd. Si es produís aquest ultimàtum seria una llàstima, perquè realment Catalunya no hi tindria cabuda, per la manifesta manca d’esperit democràtic. El nostre poble se sent incòmode en escenaris antidemocràtics.

     Jo prefereixo creure que Europa si és democràtic i confio en la capacitat negociadora de Catalunya per aconseguir que el nostre carro vagi per camí planer i no pel pedregar. El que cal és molt de diàleg, molta pedagogia i sobretot fermesa, que hom comprovi que estem convençuts del pas que estem a punt de fer i del molt que podem aportar a una Europa en crisi.

     És legítim estar en contra de la independència, però els arguments d’aquesta posició no es poden basar en pors infundades i apocalíptiques, perquè la por sempre és negativa. Res no es pot construir sobre la por, que l’únic que fa es anul·lar la ment. Cap país s’ha empobrit per ser independent. La prova és que cap estat independent vol renunciar a la seva llibertat. Quelcom de bo ha de tenir. No és moment de pors, sinó de FERMESA I CORATGE.