dimecres, 17 d’octubre del 2012




L’ANTIGOR DE LES NACIONS

     Els espanyols són els mestres de l’il·lusionisme. Tot allò que no els agrada ho canvien, diuen que no existeix, ho minimitzen, en fan befa, ho amaguen i ho disfressen. Així doncs, s’han fet una història a mida, com la Constitució, i l’última gran descoberta ha estat que Espanya és la nació més antiga d’Europa, per autoproclamació. No se sap quin mètode han fet servir per arribar a la conclusió, i també és cert que hi ha alguns aspectes que no lliguen, com la data fundacional. De Cospedal ha dit 500 anys, però fa uns dies aquell militar que pretenia donar la vida per la unitat d’Espanya parlava de 1.500 anys. És clar, no ve d’un pam. Tant a l’un com a l’altra, els diria que s’ho facin mirar, perquè potser de tan antiga, la seva nació està rovellada, caducada i obsoleta.
     Em disposo a fer una anàlisi sobre el fet nacional a Europa, segons allò que més o menys està acceptat per la comunitat científica internacional que, curiosament, no quadra ni amb l’opinió de De Cospedal ni amb la d’Alamán Castro.

     Les nacions de l’Europa Occidental comencen a desenvolupar-se plenament cap a l’any 1000, per tant, a hores d’ara compten amb un miler d’anys d’història. Podrien haver estat més antigues si no fos perquè les invasions del Sud (àrabs) i del Nord (víkings) van trencar un fil històric. És a dir, que si al segle VIII no haguessin entrat els àrabs a ocupar el regne visigot, Hispània podria haver tingut una continuïtat unitària, però els musulmans ho van impedir, i el resultat foren diferents territoris amb evolució pròpia i independent que configuren les nacions actuals, que es van anar expandint prenent terres a Al-Andalus. Vers l’any 1.000 es considera que les llengües actuals, distintiu preferent del fet nacional, ja estan configurades. I també és entorn de l’any 1.000 que els Capets substitueixen els carolingis i abandonen aquella idea del Sacre Imperi, hereu legítim de l’Imperi Romà, i els comtats catalans, amb el de Barcelona al capdavant, es desvinculen per escriure la seva pròpia història, Castella es consolida i absorbeix Lleó, Portugal també s’independitzarà una mica més tard...
     Així doncs, les nostres nacions arrenquen de la plena Edat Mitjana més o menys simultàniament. El que es va configurant al final d’aquesta era i cristalitza en l’Edat Moderna són els estats actuals, que alguns són nacionals i d’altres, com l’espanyol, engloben diverses nacions de forma plena (Castella i Galícia –si considerem aquesta darrera diferent de Portugal) o parcial (Catalunya i Euskal Herria). Al segle XV comença a haver-hi intents per part de la nació hegemònica de la monarquia hispànica, Castella, d’anar absorbint la perifèria, com havia fet amb Lleó. El mateix Ferran II annexiona Navarra a Castella. Un segle més tard, amb els fets dels Lanuza, Castella absorbeix Aragó; al segle XVII ho intenta amb Catalunya i l’unic que aconsegueix és esquarterar-nos el territori i que Portugal aprofiti per independitzar-se definitivament. Serà al segle XVIII quan definitivament Castella es disol o aclapara la idea d’Espanya i s’implanta l’Estat unitari. Vencen, però no convencen, perquè així que Catalunya es refà del cop de 1714 i de l’exili austriacista, va ordint una trama que un segle després desemboca en la Renaixença que no ha fet més que augmentar fins als nostres dies. Mai hem renunciat a ser una nació i aquesta és la prova que l’estat espanyol no ho és. Existeix una nació espanyola com a sinònim de castellana des de fa tres segles o quatre a tot estirar, i són els territoris castellans els únics que s’hi troben còmodes i no la qüestionen.
     Quan a l’Edat Mitjana els catalans es refereixen a Espanya, ho fan com a sinònim de Península ibèrica. Cada territori manté les seves lleis i institucions. Es parla de Guerra Civil de Castella al segle XIV i de Guerra Civil Catalana al segle XV, però les gueres entre Catalunya i Castella mai tingueren el rang de civils perquè es produïren entre nacions diferents, com les que mantingué Castella amb Portugal o Catalunya amb França. Fins i tot a la mort d’Isabel la Catòlica, els castellans van fer fora de males maneres a Ferran d’Aragó quan pretenia proclamar-se regent, per la seva condició d’estranger. I la conquesta d’Amèrica fou patrimoni de Castella únicament. No fou fins al segle XVIII, en època de Carles III, que els altres territoris, com Catalunya, hi adquiriren drets. I no fou fins al segle XIX que desaparegueren les antigues duanes internes i s’unificaren els pesos, les mesures i la moneda, car cada territori en tenia de pròpies.

I per acabar vull fer una precisió a unes altres declaracions de M. Dolores de Cospedal, que ens tira en cara que Catalunya mai ha estat regne, per intentar deslegitimar les nostres aspiracions nacionals. No conec cap diccionari que en la seva definició de nació posi com a condició un estatus concret. Ni tan sols el diccionari de la RAE o el Maria Moliner. Castella i Portugal van néixer com a comtats vinculat al regne de Lleó; Aragó, exactament igual, vinculat al Regne de Navarra; i Catalunya neix a partir d’una sèrie de comtats de la Marca Hispànica de l’Imperi Carolingi, que aniran fent-se vassalls del comtat de Barcelona. Portugal, Castella i Aragó, quan trenquen amb Lleó i Navarra respectivament, es proclamen regnes, i en canvi Catalunya no ho fa. A partir de 988, el comte Borrell II de Barcelona trenca els vincles amb la nova dinastia dels Capets i exerceix una independència de fet que esdevindrà de dret el 1258 amb el Tractat de Corbeil, signat entre Jaume I i Lluís IX de França. Catalunya funciona exactament igual que un regne, però per qüestions purament de nomenclatura, no ho és mai. Potser perquè la figura del rei estava lligat a una persona autoritària, o simplement per  mantenir la tradició d’una de les dinasties més antigues i importants d’Europa, el Casal de Barcelona, aquí no s’utilitza. Comte ve del llatí comes (company), que implica una igualtat. D’aquí es passa a la idea de Principat de Catalunya, dirigit pel princeps, que en llatí vol dir “el primer” en el sentit de primus inter pares, és a dir, el comte de Barcelona és el primer entre iguals. Però això no treu que Catalunya hagi exercit sempre com a nació com qualsevo regne a l’ús. Fins i tot més, ja que fou pionera en molts aspectes, per davant de regnes molt més grans, com la mateixa Castella. Igual que avui dia, vaja.
     Per tant, aquests senyors regnícoles, tan partidaris de l’autoritarisme i la negació de drets dels altres, quan busquin arguments per apuntalar les seves deficients teories, que s’esforcin una mica més peruqè fan el ridícul davant del món. Decididament, deu costar molt defensar allò indefensable i evitar l’inevitable, que els catalans decidim el nostre futur com a nació que hem estat, som i serem.



     PS: Pel cas d’Euskal Herria, tot això és diferent, ja que aquesta nació té uns orígens molt peculiars i és un cas excepcional a Europa.

21 comentaris:

  1. El nacionalisme es una idea politica molt perniciosa sorgida del liberalisme i les revolucions francesa i americana.
    Nacionalisme linguistic (alemany i Catalunya) etnic religios.
    Tonteries les putes nacions.
    Diguem les caracteristiques d'un espanyol.

    ResponElimina
  2. Si em trobessis a Alfa Centaura el primer que identificaries de mi és que soc català, si et trobessis ala De Cospedal de seguida sabries que és espanyola, això respon a la teva capciosa pregunta sobradament.

    Passi-ho bé.

    ResponElimina
  3. per cert, els teus coneixements històrics son ridículs.

    Una cosa és "la idea" i un altre de ben diferent és "el fet", que en aquest cas és ben anterior a "la idea" política de la que tu parles.

    Passi-ho bé.

    ResponElimina
  4. Arguments definitius. Alfa Centaura son una mica friki.
    Si no tens cap argument el millor que pots fer es callar.

    ResponElimina
  5. Vaya sarta de estupideces. España, que no la Hispania prerromana, es un invento del General de Caralunya y rey de Aragón, Fernando II. Cuando murió la reina Isabel fue regente de los reinos de su esposa y se retiró al Alcazar de Segovia. La españolizacion del territorio peninsular se la debemos al último rey de Cataluña, Aragón y Valencia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu contradir-te, però a Ferran II els castellans no el van deixar ser regent. Van preferir Felip el Bell, marit de Joana la Boja i després el Cardenal Cisneros. I tant es va emprenyar Ferran II que es va tornar a casar amb Germana de Foix amb qui va tenir un fill que només visqué uns dies. Si aquest nen s'hagués fet gran, la intenció de Ferran II era que fos rei de la Corona d'Aragó i tornar a separar els regnes que s'havien unit en el seu primer matrimoni amb Isabel. I per cert, podries tenir una mica més de respecte, perquè jo sí que podria dir que això que tu has escrit és una sobirana estupidesa. Si no t'agrada la història o el seu curs, t'has d'aguantar i no inventar-te-la. Aquest blog és seriós i no es toleren els insults ni les desqualificacions gratuïtes.

      Elimina
    2. Qui eren els castellans? A tots els regnes per poder manar s'havia d'entrar a sang i foc o negociant i amb enllaços matrimonials o les dues coses a l'hora. Les institucions que hi havia com les "Cortes de Castilla" a cada regne comtat o "cortijo" era la representacio de les elits i no es podia estar en un regne amb les elits locals en contra perque tenien una part de poder.
      Els reis feien i desfeien en el seus territoris que eren la seva propietat privada res a veure amb nacions i nacionalismes. Perque no existia!! I segons tu la nacion Catalana ja portava 500 anys!!!

      Elimina
  6. Retiro lo de las estupideces. Tienes razón. Pero ¿por què poner límites a la historia? ¿Quien decide cuando se debe parar el reloj del tiempo? Felipe el hermoso era esposo consorte de la reina Juana la Loca, legítima heredera de los reinos de sus padres, Ferrán e Isabel. Loca quedó a la muerte de su marido, y por lo tanto, fue incapacitada para reinar, dándose la corona de la parte isabelina a su hijo Carlos, futuro emperador del sacro imperio germánico. A los seis meses, los reinos de la parte fernandina también le reconocieron como legítimo sucesor. Y aquí se cerró el círculo. El famoso tanto monta monta tanto, Isabel como Fernando.
    Si no paramos el tiempo, puede que Grecia y Roma reclamen sus antiguas colonias de emporiom, tarraconense, barcino, etc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grècia i Roma,l si volen, ho poden fer, però el cas és que a Empúries, Roses o Tarragona ningú se sent romà ni grec i ningú parla llatí o grec. El que sí hi ha és gent que parla i se sent catalana o espanyola i gent que parla castellà i se sent catalana o espanyola. Són els que ara estan cridats a les urnes el dia 25N i sembla ser que poc després a votar si volem quedar-nos a Espanya o no.

      Elimina
  7. Jo em posiciono al costat de l'opinió científica dominant. Si avui ens sentim catalans i parlem català és perquè fa 1.000 anys ho vam començar a ser-ho i a fer. Evidentment, dins dels paràmetres de l'Edat Mitjana, que són diferents dels de les democràcies actuals. Però Catalunya existia i exercia com a estat independent, amb una literatura de primer ordre. I els catalans sabien que eren catalans enfront d'altres que els eren estrangers.
    Potser seria millor que no hi hagués nacions al món? No ho sé. El cas és que n'hi ha i que tenen unes arrels fondes.

    ResponElimina
  8. Creo que si, que es mejor que no haya naciones en el mundo, La prueba, USA, donde todas las soberanias estatales están cedidas al gobierno federal y todos son una piña con su bandera común.
    He repasado las opiniones y el artículo de fondo y encuentro que todos llevamos el ascua a nuestra propia sardina. Por ejemplo, la hermosa lengua catalana no es, en realidad, DIFERENTE, más bien es PARECIDA. Tiene palabras y raices latinas, gallegas, castellanas, árabes, francesas e, incluso, italianas. Todas las lenguas indo-europeas dereivadas del latín se parecen (en Rumania tienen muchas palabras similares al catalán). Diferente es el euskera, que no se parece a nada.
    Otra cosa es el sentimiento. Te puedes sentir catalán y europeo, y nada peninsular, o te puedes sentir catalan, peninsular, europeo y terrestre. O sólo europeo o sólo terrícola.... Otra cosa es justificar los derechos a la independencia con la historia... o con hipótesis históricas. Los hechos son los que son, hoy. Hace trescientos años yo no vivia y no me puedo sentir afectado por nada de lo que sucediera entonces. Hoy sí. Si cataluña desea ser independeinte, en forma mayoritaria y democrática estoy convencido de que lo será, pero con razones de hoy, y no de hace mil años.
    Un saludo para todos de un descendiente de baleraes y vascos (puede que de judios y moros también)

    ResponElimina
  9. Això que dius és interessant, però poses com a exemple precisament la nació que practica un nacionalisme més exaltat, EUA. Allà tots tenen una bandera i un sentiment compartit, perquè hi ha una llengua comuna, l'anglès, i no la diversitat lingüística d'Europa o l'estat espanyol.
    Jo tambéw crec que la independència arribarà per raons d'avui, però no podem oblidar la història que tenim, les institucions històriques que fan que avui tinguem consciència de què som. A mi m'agrada conèixer la història del meu país, també per no repetir errors del passat en el present i el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tengo la solución. Que se enseñe el catalán, gallego y euskera en la misma proporción que se enseña el castellano en cataluña en el resto del estado. Todos tendríamos no una, sino cuatro lenguas comunes

      Elimina
  10. Llavors el nacionalisme és bo o és dolent?. és bé el nostre, però és dolent el dels altres? és possible, llavors, ser nacionalista i d'esquerres?

    ResponElimina
  11. El nacionalisme és com un martell, pot servir per construir o per destruir. El constructiu és el defensiu, com el català, que ens ha servit per no desaparèixer. Defensa allò seu i no imposa res fora de les seves froneteres. L'ofensiu és el dolent, el dels grans imperis colonialistes, com l'espanyol o castellà, que vol imposar els seus principis fora de les seves fronteres i es basa en la negació dels altres. Se sent superior als altres.

    ResponElimina
  12. El nacionalisme catala no es expansiu (paisos Catalans) per que no pot, no ha tingut poder economic demografic ni politic, i aixo es culpa de les seves elits, al costat tenia un regne (Castella) que va aconseguir un imperi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els Països Catalans no són unaimposició, sinó una mà estesa als altres territoris de parla catalana.Sigui per manca de diners o més aviat per sentit democràtic, mai hem imposat res a València ni a les Illes i reconeixem la seva sobirania i els eu dret a decidir. Si en un futur volen formar part d'un estat català condeferal tindran la porta oberta, però ho han de decidir els valencians i els balears. Et sembla que això és nacionalisme? Jo crec que és donar un cop de mà a molts valencians i illencs que lluiten per no desaparèixer com a poble. Cap llei del Parlament de Catalunya s'ha intentat imposar mai fora de les froneteres del principat.

      Elimina
    2. Els intents catalans expansius son a traves de la identitat/cultura/politica, ( ex :bressola a la Cat nord) ja que li manca els poders esmentats anteriorment.
      A Valencia i Ses illes els catalans son considerats expansionistes.
      Un poble canvia la seva mentalitat raidament. Un exemple son els jueus que passen d'esquerra a dreta quan tenen un estat y no son minoria sino majoria.
      Tothom fa el mateix depenent de les circumstancies.

      Elimina
  13. La Bressola no és un intent d'expansió, perquè s'instal·la dins del territori de Catalunya, encara que per raons històriques en què no es va tenir en compte el parer dels catalans, és en un altre estat. Els catalans a València i les Illes són concebuts com a expansionistes pels que precisament no parlen català, perquè la resta ens veu amb molt bons ulls i com un exemple a seguir. Però et torno a dir que ells tenen tot el dret del món a decidir què es volen sentir i de quina realitat política volen formar part. Catalunya ni vol ni pot imposar-los res. Dir que el valencià o el mallorquí són català (llengua) no és expansionisme, és una realitat empírica acceptada per la comunitat científica internacional.

    ResponElimina
  14. A Valencia els Camps, Fabra o Bauzà de ses Illes son mes "catalans" que molts Lopez nascuts a Castello que es proclamen catalans.
    En el cas del nacionalisme catala, en aquests moments s'identifica amb la llengua i amb la voluntat de ser. Ja que es un nacionalisme voluntari. Amb el temps pot canviar a components mes etnics , com el vasc, o ves a saber...
    "Los nacionalismos es la cocaina de las clases medias". Niall Ferguson

    ResponElimina
  15. Un no és català segons els cognoms que té, perquè si no, jo no seria català, i ho sóc de totes totes. I aquesta és la grandesa del catalanisme, que és inclusiu. Gabram Barberà i Camps no són catalans perquè no ho volen ser; en canvi alguns López ho són per pròpia decisió.
    I els frases d'aquests Fergusson, Camus, etc les diuen en el benentès que ellls formen part d'una nació amb estat, justament el que no tenim els catalans. Quan Catlaunya tingui estat propi i un futur assegurat ja no caldrà que siguem nacionalistes, serem simplement catalans. Beneït sigui el nacionalisme català, perquè sense ell ja no existiríem com a nació. I d'altra banda, ja no ens diem nacionalistes, que és ambigu. Ens proclamem INDEPENDENTISTES. Potser és injust que el món es divideixi en nacions, però és el que hi ha. Catalunya no ho pot canviar, per tant, si volem existir, hem de tenir estat propi. La resta és aïllar-se i esvanir-se.

    ResponElimina