L’EXÈRCIT COM A OPROBI
Es diu que sempre parla qui més
hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han
coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un
organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a
data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va
ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel
Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver,
tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic
llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.
Arran de tot això, m’he proposat fer
una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat
a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces
armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas
d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la
remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb
respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou
precisament un dels principals frustradors de l’intent.
Per dur a terme aquesta anàlisi, vull
estructurar l’article en tres parts:
1.
Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit
en conflictes interns i externs.
2.
Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán
Castro
3.
Annex de “perles verbals”
que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.
A més, animo tothom qui ho desitgi a
complementar aquest estudi amb noves dades o, en cas que calgui, esmenes.
Per encetar el primer apartat, el
punt de partida serà el segle XVI, amb el famós episodi de l’Armada Invencible, que palesà que en aquell imperi espanyol, el
fet que no es pongués mai el Sol no evitava que hi hagués moltes boires, ombres
i veritables xàfecs. Doncs bé, després de guanyar unes quantes batalles contra
França, territoris italians, otomans i berbers, l’exèrcit espanyol, crescut, va
voler envair Anglaterra. Per fer-ho, va construir una immensa flota que s’autodenominà
invencible. Per fer-ho, va desforestar
una immensa superfície de boscos que esdevingueren terrenys empobrits i erms.
I tot plegat per ser vençuts i esbargits per una tempesta. La Pèrfida Albió
encara els espera..
Al segle XVII Espanya va passar una
mala ratxa. Guerra on es ficava, guerra que perdia, i si en el cas de l’Armada
Invencible Catalunya en va quedar al marge, ara va endur-se la pitjor part. Els
militars del gloriós exèrcit hispànic, hostatjats als masos de la Catalunya
Vella per preparar la guerra contra França, van cometre tota mena d’abusos i
vexacions a la població autòctona. Finalment, la guerra va acabar amb el tan famós com indigne Tractat dels Pirineus
(1659), amb l’esquarterament del nostre territori que l’exèrcit espanyol
mai no s’ha preocupat de recuperar. Ni tan sols saben que existeix, segurament.
A banda d’això, Espanya també va perdre
Portugal i els Països Baixos, que també mantenen un agre record d’aquells
energúmens coneguts com els Terços de Flandes.
Al segle XVIII, en virtut del Tractat d’Utrecht (1713), van acabar
perdent la resta de les Províncies Unides que encara restaven sota jou
espanyol, l’actual Bèlgica, per no parlar del comportament salvatge que les
forces borbòniques van tenir contra Catalunya després de 1714. I allò que més
mal els fa, la pèrdua del Penyal de
Gibraltar (i durant unes dècades, Menorca també).
A finals del segle XVIII, a causa
dels absurds Pactes de Família, entre borbons espanyols i francesos, Espanya
intervé en guerres contra Anglaterra on no té res a guanyar i sí molt a perdre.
I evidentment va perdre, nogensmenys, tota la seva hegemonia naval a la batalla de Trafalgar. Amb aquesta xacra
va començar el segle XIX. Però la cosa, lluny de tranquil·litzar-se, va a més.
On era l’exèrcit el 1808, quan Napoleó va envair Espanya? Va ser el poble qui
es va revoltar i qui es va organitzar en Juntes. I un cop restablert l’ordre, la resta del segle funciona a cop de
pronunciaments militars, càrregues contra el poble que es revolta perquè viu
enmig de la misèria, o bombardejos com els de Barcelona de mà del general Espartero.
També hi ha episodis esperpèntics, com l’entrada
a cavall del general Pavia a les Corts espanyoles, amb l’objectiu de dissoldre-les
... i un altre cop dur per a l’orgull patri, l’emancipació de les colònies d’ultramar, amb el seu punt culminant a
la II Guerra de Cuba (1895-1898). El ridícul va ser tan gran com el de la
Gran Armada: els vaixells espanyols, tots ells de fusta, s’enfrontaren a la
flota americana, d’acer. Van morir milers de soldats i pràcticament tots els
vaixells hispànics foren enfonsats. Els americans no van patir cap baixa naval
i ben poques de personals. Ara bé, l’exèrcit es pot enorgullir de ser l’inventor dels camps de concentració.
No foren els nazis, com molta gent pot pensar. Els va patentar a Cuba el
general Weyler.
Pocs anys després, ja al segle XX,
encara cuejava el ridícul de Cuba i la gent en feia befa. Sentint-se ferit en
l’orgull, el 1905, l’exèrcit cala foc a
les seus del Cu-cut i la Veu de Catalunya al crit de “Muera Catalunya”. De seguida, s’apunten a la conquesta d’Àfrica
on enviaran molts joves a morir, i seran
vençuts per les cabiles magribines d’Abd-al-Khrim, desembocant en un altre
capítol patètic, com és el Desastre
d’Annual (1921) amb el corresponent i adient Informe Picasso, que posa en solfa l’obsolescència de l’armament i
la indisciplina dels soldats, que passaren la nit anterior a la batalla
emborratxant-se i allitant-se amb meuques. Finalment, ja durant la dictadura de
Primo de Rivera, van demanar ajuda al germà gran (l’exèrcit francès) per
conquerir una franja ridícula de territori marroquí, després del cèlebre
Desembarcament d’Alhucemas, mentre altres estats havien conquerit milions de
quilòmetres quadrats tot solets. I la resta del segle XX, per no allargar-nos i
fer l’anàlisi massa feixuga, es pot resumir amb tres noms propis que parlen per
ells mateixos: Primo de Rivera, Franco i Tejero, tots tres militars destacats i
salvapàtries.
I el segle XXI no ha començat com els
anteriors perquè per sort per a tothom l’exèrcit ha perdut bona part del poder
que tenia, en part perquè l’ingrés a l’OTAN i a la UE el va domesticar
lleugerament. Malgrat tot, però, els seus capitostos encara es pensen que poden
dirigir el destí de tothom. Podem remarcar les declaracions inflamades per part
d’alguns militars, com les que de seguida analitzarem, o la proesa de Perejil (2002), que va tenir
expectant l’opinió internacional amb la mateixa cara que si ara a nosaltres ens
posen davant una pel·lícula de Paco Martínez Soria.
En resum d’aquest primer apartat, podem
concloure que l’exèrcit ha proporcionat una gepa rere una altra a l’estat
espanyol i que, llevat de moments tan anecdòtics com efñimers, s’ha posicionat
sempre a favor del poder i en contra dels interessos del poble, contra qui s’ha
rabejat sàdicament com si es tractés d’un gos rabiós. Els militars sempre han
conspirat contra la llibertat i contra la democràcia, per això és un insult que
aquest element sigui el principal fonament de la vigent Constitució de 1978,
perquè la deixa totalment en evidència.
Passem ara a analitzar les paraules
del senyor Alamán Castro, que ha volgut tenir el seu minut de glòria. Ha notat
que aviat es jubilarà i no podrà passar als annals de la història d’Espanya per
cap gran gesta, i vol ser recordat per la seva soflama (o més aviat per la seva
flegma).
“La base del nacionalisme català és l’odi a
Espanya” Això és senzillament mentida, perquè d’una banda, el
nacionalisme català ha viscut un segle intentant reformar Espanya de totes les
maneres possibles, del dret i del revés; de l’altra, bona part de la població
catalana és d’origen espanyol o hi té algun parentiu i sempre se l’ha acollida
bé, i la prova és que gairebé tots s’hi han quedat i seran una peça clau per
aconseguir la independència, tal com remarca sovint l’amic Santiago Espot. El
nacionalisme català, doncs, és inclusiu i no discrimina ningú per qüestions
d’origen. A més, no vol imposar res fora de les nostres fronteres nacionals, i
per sort o per desgràcia sempre ha estat més aviat defensiu que no pas ofensiu,
com l’espanyol, que és colonialista i enemic de la diversitat. I per últim,
nosaltres ja no ens definim com a nacionalistes. Aquest senyor va un pas enrere
(o tres segles!). Nosaltres som INDEPENDENTISTES.
El
nacionalisme espanyol és malaltís, perquè en comptes de basar-se en la
construcció es basa en la destrucció, la negació dels altres per poder
afirmar-se ell mateix, cosa que provoca una mania persecutòria ridícula. Veuen
odi on hi ha qualsevol crítica o qüestionament dels seus postulats. Com que ells són moguts per l’odi, pensen
que tothom és de la mateixa condició. I és un nacionalisme tan radical i
abrandat que ni tan sols ells són conscients que ho són. Posaria la mà al foc
que si el senyor Alamán Castro nega ser nacionalista espanyol, ho fa convençut.
Però com podríem classificar sinó frases com:
“La
independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver” Cap idea val la
vida d’una persona, ni que sigui algú tan miserable com aquest coronel
feixista, per això espero que visqui
prou per haver-se d’empassar les seves paraules. Fent gala del seu tarannà
autoritari utilitza l’amenaça perquè es pensa que es troba davant d’un poble
mesell i esporuguit. La comparació amb el lleó és categòrica: “Que no despertin el lleó, que ja ha donat
mostres a bastament de la seva ferocitat”. Aquest aprenent de Lannister parla de lleó quan l’únic que veiem els catalans és una cabra
amb gorra. Si en més de 300 anys no
han estat capaços de “reconquerir” aquella espina que duen clavada al fons del
cor, aquella pedra a la sabata, anomenada Gibraltar, un penyal de 7Km2 i 29.000
habitants, com poden suposar que podran influir mínimament en el destí d’un
país de mes de 30.000 Km2 i 7,5 milions d’habitants? Crec que s’hauran de
conformar amb Perejil i poca cosa més.
També afirma que “els membres de l’exèrcit tenen sentit de
l’honor i el deure, a diferència
dels nacionalistes catalans”. No sé on és l’honor d’un organisme que s’ha
caracteritzat sempre per reprimir i per endarrerir un país. Quan Catalunya
tingui el seu exèrcit propi, tenim el model de com no ha de ser de cap de les
maneres. El nostre sentit de l’honor es
basa en la llibertat no en la força brutal i l’amenaça.
El coronel ha demostrat els seus
coneixements d’història dient que “Espanya
és una de les nacions més importants i antigues d’Europa: 1.500 anys”. Es veu que els visigots se
sentien espanyols fins al moll de l’os, parlaven castellà abans que es fundés
el regne de Castella, la dominació àrab no va trencar cap línia històrica... Afirma amb vehemència que “sense Espanya el
món seria diferent”. Aquí coincideixo amb ell. Seria una mica més just
sense cap imperialisme com l’espanyol i per exemple, a Amèrica potser hi hauria
uns quants milions d’indígenes més.
I conclou que “a base de repetir una mentida, els nacionalistes han aconseguit que
algunes persones se’ls creguin”. De fet, és Espanya qui no afronta els
problemes. Sempre que quelcom no li agrada, ho amaga sota la catifa i diu que
no existeix, o fa jocs de malabars. Aquí l’única mentida que s’ha fet córrer és
que a l’Espanya actual només hi ha una nació, però no s’amoïnin, que farem tot
el possible perquè de mica en mica acabi sent veritat i l’única nació que quedi
a Espanya sigui la castellana, la que s’hi troba còmoda.
En fi, senyor Alamán Castro, si creu
que el més gran favor que pot fer a la seva pàtria és morir per ella, vostè
mateix. Nosaltres sabem que valem més vius que morts. I Catalunya serà el que
els catalans decidim. L’exèrcit podrà dir missa, podrà vomitar bilis i fer
tants escarafalls com vulgui, però vostès en aquest afer no hi pinten res ni
ens fan cap por.
ANNEX DE “PERLES” LLEGADES PER L’EXÈRCIT ESPANYOL A LA
POSTERITAT
“Muera Cataluña”
Consigna cridada pels militars mentre
calaven foc a les redaccions del Cu-cut
i La Veu de Catalunya. (1905)
“¿Pero quién ha permitido esto?”
Frase pronunciada pel general Solchaga quan des de
Vallvidrera va contemplar com tot i les destrosses de la guerra i l’ocupació
franquista, Barcelona s’aixecava de bon matí per anar a treballar i totes les
seves fàbriques treien fum. Ell esperava trobar-se una ciutat arrasada i
esborrada del mapa.
“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran
fábrica, y Barcelona en un inmewso solar”.
“Los catalanes hablarán su dialecto en su casa y muy
bajito para que no les oigan los vecinos”
Frases
pronunciades pel General Queipo de Llano, just acabada la guerra.
“¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña son
dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remediio de España, viene
a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana, como un frío bisturí”
Soflama de José Millán Astray,
militar franquista.
“Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser
jugador del Barcelona, y además, por si eso fuera poco, profesaba como
catalán”.
“No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a
Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes”.
“El problema crucial de España es el regionalismo; es un
problema enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren
deshacerla”.
“Los negros son grandes muchachos, pero no le van al
Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco.
“A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera, sin
saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que la
de no hacer distinción”.
“Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti
algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia
de unas fuerzas armadas”.
“Los castellanos, segun la historia, son los españoles
más cojonudos y comlejos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor,
fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los
demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en
ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande en su día a España”.
Afirmacions de Santiafo Bernabéu, caporal franquista que
encara avui dóna nom a un dels estadis més importants d’Europa, el de l’equip
de futbol que va presidir.
“De catalanes en España, ya tenemos demasiados”
Frase que Franco va adreçar a Hitler a la Conferència
d’Hendaia (1940) quan el segon va oferir al primer l’annexió de la Catalunya
Nord si Espanya participava a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix.
“Nunca ha sido el castellano lengua de imposición. Fueron
los pueblos más diversos quienes la abrazaron como propia de forma libre y
espontánea”
Fragment d’un discurs del cap d’Estat i de tots els
ecèrcits d’Espanya, el rei Joan Carles I.
"Llegado el caso, tendrá
que ser esa misma institución [la Corona], respaldada firmemente por las
Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la
ponen en peligro y la Justicia no interviene".
Frase del tinent general José Mena
Aguado mentre es discutia sobre l’Estatut de Catalunya (2006).
“La independencia de Catalunya? Por encima de mi cadàver”
“La base del nacionalismo catalán es el odio a España”.
“Decir que los catalanes o los vascos.siempre han sido
nacionalistas es una soberana mentira que, a base de repetirse, algunos han
creído”.
“Los miembros del ejército tienen sentido del honor y del
deber, cosa que no tendrán nunca los nacionalistas catalanes”.
“Les digo que acabar con 1.500 años de historia no les
será fácil. España no es Yugoslavia ni
Bélgica. La nuestra no es una nación cualquiera, sino una de las más
importantes que ha dado la historia de la humanidad. Sin Espaá, el mundo que
conocemos no sería el que es”.
“Aunque el león parezca dormido, que no lo provoquen
mucho, porque ya ha dado pruebas sobradas de su ferocidad a lo largo de los
siglos”.
Paraules del coronel Francisco Alamán Castro (2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada